L’ésser humà és un animal omnívor; naixem capacitats per menjar carn i plantes, que constitueixen la font primària de l’aliment. Tanmateix, al llarg de la vida alguns individus renuncien a nodrir-se de carn i opten per raons salutíferes, ecològiques i animalistes convertint-se en herbívors. En el regne dels éssers vius només es destaquen dos animals omnívors, el porc i una au, el corb, la resta són carnívors i els altres s’alimenten només de vegetals.
Els gustos gastronòmics varien extraordinàriament segons les cultures i les religions, també en un mateix país; València i Catalunya difereixen gastronòmicament entre els pobles mariners i els de rerepaís.
Si afinem més podríem afirmar-ho de les diferents comarques, el que agrada menjar als garrotxins de forma habitual, embotits, fesols, carns de xai, porc i vedella, dolços i coques, bolets, patates, pomes, no coincideix amb els maresmencs, que per la seva situació geogràfica i climàtica tenen productes de gran prestigi del mar i de l’horta com els pèsols, les cireres, les maduixes, les gambes, els calamars, les cloïsses i els vins blancs.
En la història de la Filosofia els primers que van teoritzar per qüestions metafísiques sobre els aliments lícits i il·lícits moralment van ser els pitagòrics (s. VI aC). El fundador de l’escola, Pitàgores, va declarar que només podien ser vegetarians perquè l’ànima humana estava sotmesa a metempsicosi i es podia reencarnar en animals per acabar de purgar-se, per aquesta causa matar una bèstia era un assassinat i s’anaren hostilitzant contra els caçadors, carnissers i empleats dels escorxadors.
Els pitagòrics fundaren una religió, com altres filòsofs, perquè s’adonaren que els déus grecs s’havien tornat bojos i obriren escoles vegetarianes en països mediterranis, que es convertiren en centres d’agitació social que foren desmantellats pels governs. La idea de l’albor d’una religió monoteista palpitava i el cristianisme inspirant-se en Plató i en l’ètica de Sòcrates van ser els que la van realitzar.
Les religions ens han organitzat la vida i adveren el que s’ha de fer i el que no s’ha de fer moralment i els dies de la setmana que cal dedicar a Déu. També totes s’han ficat en les coses de menjar, així quan el catolicisme de la meva infància tenyia el nostre comportament, havia decretat dejuni i no menjar carn durant la llarga Quaresma. Amb el pas del temps s’engrunà aquesta insistència abusiva, però en el judaisme i en l’islamisme encara es manté vigent l’organització social segons decreten les religions i decideixen amb exigència el que es pot o no menjar.
La relació gastronòmica de la gent amb els animals és racionalment incomprensible i molts no figuren com a comestibles perquè pesa al seu damunt un tabú social o religiós, envoltat falsament d’arguments inconsistents, no explicables científicament i això passa amb els caragols i caragolins, les anques de granota, els eriçons, també són mengívols insectes com les llagostes, cuques o ocells, com els ratpenats, acusats d’haver produït la Covid-19. També les parts del cos dels animals poden ser apreciades per alguns i rebutjades per altres.
Quan feia la mili sortia a sopar amb un amic, en Narcís, i ell solia demanar cap de xai, se’l cruspia amb delit, el més saborós, els ulls, em feia aversió, ell insistia que seria del meu gust. Anys després, l’Eulàlia, una carnissera, s’oferia a cuinar-lo perquè estava convençuda que m’agradaria molt. No l’he tastat mai però sí els peus de xai. En Narcís se sorprenia en veure’m menjar angules.
La dèria porcofílica que hi ha a la península Ibèrica deriva de l’obsessió de salvar-la contra els heterodoxos. L’antisemitisme i l’antiislamisme van justificar potenciar el menjar prohibit. A Mallorca és difícil trobar un plat (llevat dels de peix) que no tingui com a ingredient el porc. Fins i tot l’ensaïmada! A partir de l’expulsió dels jueus (1492), els jueus conversos mallorquins eren obligats a menjar xua (cansalada) en públic, per demostrar que la seva conversió no era fingida.
A Jahvè no li agrada el porc i va fer-ho tot per denunciar-lo com a bèstia impura que contamina tot el que prova o toca. Es llegeix en el Levític de la Bíblia jueva: «D’entre els animals, menjareu tot el que té peülla dividida i rumia, però entre els que rumien o que tenen peülla no menjareu el camell, perquè és immund, igual que declaro impur el conill. També el porc és immund perquè té peülles dividides però no rumia. De la seva carn no menjareu, ni tocareu el seu cos mort: tindreu els porcs per la seva brutor».
Uns mil cinc-cents anys més tard, Al·là va transmetre a Mahoma que l’actitud vers els animals seria la mateixa pels musulmans. Des de llavors el porc és un animal prohibit per a milions de jueus i seguidors de l’Islam. Diferents interpretacions han pretès aclarir la restricció des d’una perspectiva humana. Maimònides assegurava que Al·là havia prohibit la carn de porc perquè tenia un efecte dolent i perjudicial per al cos, una possible al·lusió a la triquinosi.
L’antropòleg Marvin Harris atribueix en el seu llibre Vaques, porcs, guerres i bruixes el rebuig al porc perquè «constituïa una amenaça a la integritat dels ecosistemes naturals i culturals de l’Orient Mitjà; havia de ser refusat perquè havia esdevingut animal totèmic de tribus africanes, és omnívor, no serveix com animal de càrrega i no produeix llet».
Una reflexió de la Montserrat, la meva dona: «els gustos s’aprenen de petit i el que no t’han ensenyat a degustar amb plaer, no ho acceptaràs mai». Estic d’acord amb la seva teoria i en tot el que ella diu.
