Jo tenia uns deu o dotze anys i el meu pare em deixava al costat de la caixa, on hi havia una lleixa alta fins al cel plena de títols adequats a la meva edat. Mentre ell remenava, tenia el permís per triar -«ei, sense passar-se!»- dos o tres llibres d’aquell prestatge, terreny acotat al cromatisme dels Vaixells de Vapor, que sempre aconseguia saltar per arribar a racons menys infantils. Un cop aprovada la selecció, pagàvem a en Pere el peatge en aquella finestreta de fusta, com de taquilla d’estació, i sortíem carregats fins a les celles mentre remugava que aquesta afició seva -nostra, de fet- l’arruïnaria.
Ahir, mentre escrivia sobre el comiat de la Geli del local vuitcentista -discret, com es fan les coses sempre a Can Geli-, me’n recordava d’ell i pensava en la quantitat de records aliens que s’acumulen, com pàgines de memòria, en el passadís màgic que connecta l’Argenteria i la Cort Reial.
Avui, després de 143 anys i havent vist passar guerres, inundacions i pandèmies, ja no rebran clients, però el llibreter Pere Rodeja i companyia prometen no trigar a oferir un nou espai perquè les noves generacions de gironins hi construeixin records amb cobertes de tapa dura i lletres d’or al llom. Pel bé de la cultura i de la ciutat, tant de bo sigui aviat.
