El cap de setmana passat s’estrenaven tres dels productes audiovisuals més esperats de l’any: Top Gun: Maverick, la sèrie Obi-Wan Kenobi i la quarta temporada de Stranger Things. En tots tres casos, va ser fàcil trobar-se un munt d’articles previs o publicats el mateix dia que en parlaven. Opinions, la majoria d’elles categòriques i de titulars pomposos, basades en la cultura (o vici, millor dit) del clic i la reacció immediata, adjectivades fins a la medul·la i plenes d’afirmacions desesperançades sobre l’estat de l’audiovisual. Una tendència, aquesta, que és molt anterior al fenomen de les xarxes: cada generació té els seus prescriptors que fan diagnosis apocalíptiques sobre la cultura d’un moment concret, per al cap dels anys descobrir que és enaltida per aquests mateixos crítics. Tant la pel·lícula com les sèries s’havien pogut veure prèviament a la seva estrena perquè els professionals tenim accés als screeners de les plataformes o bé als passis previs per a la premsa especialitzada. Però vet aquí un primer problema. La urgència de parlar d’una cosa fa que l’anàlisi se’n ressenti, perquè al final es basa més en un veredicte estomacal que no en una indagació raonada. És aquesta tirania de parlar d’una cosa amb el marc mental de Twitter, articulat a partir de la dualitat entre adhesió o rebuig. Estàs amb la cosa o estàs contra la cosa, sense matisos ni gamma de grisos. Un segon problema és que el periodisme cultural incorre en els clixés que ha (o hauria) de combatre. Bona part dels textos sobre aquests tres productes es podrien haver escrit sense haver-los vist perquè ho refien tot a una tesi que sembla, sobretot, preventiva: no és que el crític miri la sèrie o la pel·lícula i elabori un relat sobre el que acaba de veure, sinó que tenia una concepció prèvia que s’ha limitat a referendar mentre el degustava. Per tant, si practicaves l’esport de llegir tots aquests articles t’adonaves que bona part d’ells donaven més eines per entendre la relació que el crític té amb la sèrie o la pel·lícula que no les que ajudarien l’espectador a contextualitzar-les millor i completar l’anàlisi amb el seu propi criteri. És un símptoma dels temps. Ni Top Gun: Maverick és segurament el pamflet que alguns hi ha volgut veure, ni Obi-Wan Kenobi és el paradigma dels defectes de Star Wars, ni Stranger Things és el desastre que alguns professen. Són obres amb virtuts i defectes, plenes de lletra petita i detalls dignes de menció. Però vivim una era de reduccionisme i budell que, si no ens moderem, es carregarà la nostra capacitat de mirar sense prejudicis.
