Quiosc

Diari de Girona

Jordi Dalmau

La companyia dels rius

Un riu és d’aquelles paraules que admeten tantes lectures com es vulgui, des del recel més que justificat fins a la visió més sentimental del refinat poeta. Els rius tenen el seu temperament i és propi de la bona civilització exercir amb ells una relació intel·ligent. Quan un riu és formal i complidor abandona les seves rauxes perilloses i comença una bona amistat amb la gent del país. Abans de deixar-se civilitzar el riu només és un company de viatge, una convivència geogràfica de pobles i entorn, mirant-se malament. Si el poble i el riu es tenen amistat, fa com la sang que acudeix quan hi ha una ferida, encara que no se li demani. A les comarques gironines tothom coneix els rius, civilitzats o rampelluts, al llarg de la seva vida.

El Ter era un trencaclosques, llavors de la Revolució Industrial, pels enginyers que el varen treballar i el varen convèncer de ser d’alta utilitat. Fill predilecte del Pirineu, saltarí de naixement, tot baixant tasta la Plana de Vic, dibuixa un colze al mapa de Casserres, s’hi repensa i torna cap a Girona, amic de les muntanyes es deixa domesticar pels embassaments, que venen a ser les guardioles dels aiguats. Quan plou molt el Ter encara fa un pinyol, canvia de color i de geni. Si algun enemic l’ataca, sempre s’alça una veu i una bandera verda que diu «Salvem el Ter», H2O cap al Ter!

Sempre surten notícies referents als rius. Ara mateix algú amb certa autoritat aclareix conceptes sobre la «neteja» dels nostres rius i diu que cal vigilar la neteja de les lleres dels rius, que no significa eliminar tota la vegetació espontània que creix i és resistent a la llera d’un riu, i que només cal retirar a partir d’una distància, i només els troncs entravessats, i només qui sap quantes recomanacions més, totes en un sentit molt conservador, sempre a favor del regne vegetal. Certament, quan es pateixen conseqüències d’un aiguat tothom exigiria i faria rectificar –a riuada passada– que els rius fossin nets del tot i que no hi hagués el mínim obstacle al pas d’aquells volums d’aigua. Ha d’existir un punt d’equilibri, que encara no hem vist. A Girona tenim el cas sense resoldre a l’anomenada Illa del Ter, el sediment més perillós i més monumental que comença a la desembocadura de l’Onyar i acaba més enllà de l’Hospital Trueta; no hi accés peatonal possible, però sí que l’autoritat pertinent ha de trepitjar aquell «territori» i posar solució a un tema que un altre dia pot ser lamentable.

I tornant a la part humanística dels nostres rius ( suposant que tota la seguretat ja està garantida) tenim amb ells un recurs «excursionista», més que «turístic»; la diferència entre aquests dos entrecometes és el to d’humanitat, de naturalitat, de respecte contra la visita massiva. L’excursionisme seria l’hereu d’aquella Renaixença catalana de fa gairebé dos segles, que ha llegat a moltes generacions el coneixement profund del país, sense estridències, caminant-hi amb respecte –a peu– que avui li hem d’afegir el qualificatiu de sostenible. El turisme, en canvi, és el nervi de la pressa per sobre del bé i del mal, i despersonalitza el paisatge (mireu, per exemple, l’arribada del creuer més gran del món al port de Barcelona). No voldríem veure mai un parc temàtic a Sant Pere de Casserres, ni un circuit de Fórmula 1 emmirallant-se a l’embassament de Colomers.

Sí que cal veure i aprofundir l’obra literària que s’emmiralla als rius de la nostra vida. Toca rellegir Lo Ter i lo Freser de Mn. Cinto, quan els dos rius se’n van al mar : «Si jo hagués vist eixes vorades quan ahir davallava d’Ulldeter, s’haurien adormides més onades i eix riu s’hauria anomenat Freser».

Compartir l'article

stats