Durant l’últim mes i mig he hagut d’anar sovint de Girona a Barcelona, i he pogut constatar que el panorama ferroviari a la línia de mitja distància més utilitzada de l’Estat és desolador. Aconseguir un AVE per tornar a una hora decent de la tarda és impossible si no es reserva amb una setmana d’antelació, ja que encara falta recuperar un terç de l’oferta que hi havia abans de la pandèmia. El primer argument de Renfe va ser que faltaven maquinistes perquè la covid-19 havia endarrerit el procés de formació, mentre que ara diu que han prioritzat la recuperació dels serveis a Rodalies i Regionals. Això, però, és difícil de creure, perquè allà la situació és igual o pitjor i els retards segueixen estant a l’ordre del dia.
Al final, l’explicació, com gairebé sempre, són els diners. Resulta que bona part de la baixa execució de la inversió de l’Estat a Catalunya s’explica per la falta d’execució dels pressupostos d’Adif i, en menor mesura, Renfe. Tot plegat es tradueix en una saturació de línies, avaries i falta de material i personal que crispa els nervis de qualsevol que hagi d’utilitzar el servei a diari. Així doncs, el Govern ja pot anar anunciant plans de xoc per a Rodalies, que les excuses ja no funcionen i la cortina de fum ja no és prou espessa com per cobrir el desastre ferroviari.
