Quiosc

Diari de Girona

Salvador Sostres

Parlar d’altres coses

Hem estat parlant d’altres coses. França ha estat parlant d’altres coses. Barcelona ha estat parlant d’altres coses, i el Barça, i Catalunya. Espanya també. El Regne Unit no tant. Els Estats Units molt menys. I la Xina no ha parlat d’absolutament res més que de l’únic tema que de veritat li interessa. Les diferències no són casualitat. Són temes de conversa. Rafa Nadal no ha estat parlant d’altres coses i dimarts va derrotar Djokovic a Roland Garros. El Madrid no parla de res més que de la Champions i per això les guanya. París fa aigües. A la meva filla li va bé perquè jo només parlo de la meva filla i he posat moltes persones i molt valuoses al seu voltant a parlar d’ella. Tot això és molt complicat i molt fàcil a la vegada. Quan et distreus, perds el ritme de les coses importants i la teva vida s’esfilagarsa. Només treballar no és garantia d’èxit, has de tenir alguna capacitat, algun talent. Però si no treballes molt, el talent no serveix de res. El lema que presideix la pista central del club de tennis francès és: «La victòria pertany al més tenaç».

Vaig anar a París convidat pel president del Madrid a veure la final. Potser és la vegada que més he tingut la sensació que França és un Estat fallit, ridiculitzat per la seva impotència. S’ha distret. El bonisme amb la immigració, la criminalització de l’autoritat, una arrogància basada en el passat i sense cap esforç de present i ja no diguem de futur, i aquesta facilitat amb què els francesos es posen a buscar qualsevol excusa per no treballar, amb la jornada de 35 hores com la comèdia més grossa. Igual que a Barcelona, i a Catalunya, hi ha l’aire depriment dels dements que insisteixen a convèncer-te que la realitat és tal com ells la veuen. És una barreja de llàstima i pànic. Llàstima perquè la tristesa sembla irreconduïble. Terror perquè no som tan lluny. Escriure i no semblar un imbècil no és tant encertar tots els pronòstics com saber triar el tema de conversa. A París fan coses i parlen de coses que ja es veu que no duen enlloc. No hi ha cap restaurant de París, i quan dic cap vull dir exactament cap, que justifiqui el viatge des de Barcelona. Això no era així fa uns anys, molts anys, massa anys. Els preus s’han disparat. I no és que cuinin pitjor, sinó que nosaltres hem après a fer més coses, i millors, i no ens dediquem a robar.

Gràcies a què Ferran Adrià i el seu germà Albert han estat parlant del que tocava, Barcelona ha pogut mantenir en part la seva màgia tot i la destrossa d’aquesta gran enemiga de qualsevol llum i esperança que es diu Ada Colau. L’hem votat dues vegades. Els barcelonins –també els catalans, de passada– mereixeríem (i de fet, necessitaríem) que ens retiressin durant una llarga temporada el sufragi. Som tan cretins que és impossible que un sorteig no ens beneficiés més que la democràcia. Gràcies als restaurants d’El Bulli o de la seva inspiració, Barcelona no ha caigut en la total vulgaritat i valen més els restaurants tancats de l’Albert Adrià que qualsevol restaurant obert de París, i això ho dic també per la cosa aquella que va fer amb Alain Ducasse al Palau de les Ombres. Molt bonic, i encantat d’haver-hi anat, però la misèria moral de la cuina francesa no va deixar espai per a res més.

Ara torna a obrir Enigma, l’Albert. Avui hi vaig, de manera que no he estat a temps en aquest article de dir què m’ha semblat. Però és un altre nivell d’inspiració, és clar, que París no només no s’ha plantejat sinó que ha menyspreat en nom d’una identitat i d’una suficiència autocomplaent que sempre du al folklore, al ridícul i a la pobresa. Suposo que no és una seqüència que a cap català pugui sonar-li estranya. Per continuar amb el tennis, aquest noi que es diu Carlos Alcaraz, i que ara tothom en parla, té una manera de jugar que ja es veu que el món serà seu d’aquí a pocs anys. Tu el mires bé i de seguida entens que la seva única preocupació és la seva feina i tot el que afecta a la seva feina. Només quan la teva vida sencera gira al voltant del que fas, aconsegueixes fer alguna cosa que valgui realment la pena.

Ara torna, com deia, a obrir un Adrià a Barcelona. Vull dir que el pànic d’acabar definitivament arrasats viu molt a la vora de la intuïció que encara podem sortir-nos-en si sabem usar bé la llum. Tenim encara els materials i només falta l’actitud, un paradigma moral nou, tot i que ja sé que això és molt difícil d’aconseguir. Potser sigui irreal el simple fet de pretendre-ho, però així com és obvi que París ha perdut el tren, ha perdut els materials, els teixits, la inspiració i el nord, Barcelona encara té algunes rutes per les quals val la pena prendre un avió des de qualsevol altre lloc del món. Colau ha enlletgit la ciutat, ha disparat contra el talent i ha volgut desmoralitzar l’ímpetu creatiu de la ciutat per no sentir-se tan menor en comparació amb els genis, que enlloc d’admiració i desig de món millor, li fan venir ràbia i ressentiment. Ha fet molt de mal, i si no ens en desfem, ens en podrà fer molt més, però de moment la llum preval i els camins no han estat del tot arrasats.

Hauríem de tornar a parlar del que importa. Potser abans hauríem de saber el que importa. Per oposició al ridícul que hem fet, hauria de ser fàcil entendre-ho. No cal que ningú es disculpi, tot i que una mica de silenci introspectiu seria recomanable en alguns casos. Però de tota manera n’hi hauria prou que us poséssiu a treballar i estiguéssiu pel que heu d’estar.

Compartir l'article

stats