El primer va ser Friedrich Engels amb La situació de la classe obrera a Anglaterra de 1845, el segon Ildefons Cerdà, amb el llibre Monografía estadística de la clase obrera en Barcelona de 1856 (cal recordar que Cerdà era un republicà federal comunista) i, per fi, hem hagut d’esperar 165 anys, fins al 2021, en què Marc Giró giri la truita revolucionària i en comptes d’explicar-nos coses de la classe obrera, on ell s’adscriu, ens expliqui la situació del pijos catalans. Fins que Giró no va començar el Vostè primer a RAC1 no el coneixia, només l’havia vist algun moment a la televisió. El tenia conceptualitzat malament. Soc dels que miren documentals a la tele, especialment sobre la II Guerra Mundial: la II Guerra Mundial des de l’aire, la II Guerra mundial des del mar, la II Guerra Mundial en dades, des de Normandia a Berlín, etc. És molt millor que la Guerra Civil espanyola perquè s’acaba malament, i de fet, massa gent creu que encara continua. No deixen ni deixen enterrar els morts republicans. Cabrons. Però no ens desviem.
Un dia vaig sentir a Giró a RAC1 i explicava què era la Renda Bàsica Universal citant a Daniel Raventós. Collons, vaig pensar, tenia molt mal conceptualitzat aquest paio. L’he anat sentint i quedo al·lucinat del que sap, del que ha llegit i de la seva immensa capacitat cultural omnicomprensiva. I m’he comprat el seu llibre Pijos. Guia pràctica. Qui són. Què fan i on trobar-los d’editorial Univers. Crec que el gran error de l’esquerra ha estat estudiar les classes populars esperant que la difusió sobre la seva situació (Engels i Cerdà) estimularia una revolució proletària. Però potser va essent hora que analitzem com viuen els rics, perquè el resultat és molt millor per provocar una revolució. Hi ha un antecedent i és Andy Robinson i els seu llibre sobre els rics a Davos Un reportero en la montaña màgica d’editorial Ariel. I un altre de Martí de Riquer, Quinze generacions d’una família catalana de Quaders Crema, el llibre més ben editat del món, on per trobar algú que faci un treball remunerat, –per pintar un quadre– t’has de llegir primer mil dos-centes pàgines i arribar a l’any 1873. Com més saps dels rics més t’emprenyes. En el llibre he descobert un Giró que entremig de Saint Laurent hi cola William Morris o Henry David Thoreau i quedes estabornit. Giró se’ns apareix com un socialista emprenyat amb el socialisme realment existent, quan no té rostre humà i desenvolupa una ràbia de classe amb molt de tacte. És una mena de social comunista o «rojo separatista» com dirien els del PP o Vox (a Cs ja ni els cito). El programa de la ràdio de Giró s’ha convertit en un prescriptor de llibres, de pel·lícules, d’exposicions i d’idees progressistes lliurepensadores. Amb el llibre riureu molt, i tindreu l’oportunitat tot rient d’enfotre-us d’aquells que no donen brot en sa vida i ens volen fer creure que treballant et pots fer ric. Quina raó tenien els revolucionaris valencians del Morí dels Velluters que l’any 1856 que, sense eufemismes, cridaven pels carrers: «morin els rics».
