Quiosc

Diari de Girona

Albert Soler

Ens és ben igual si l’estat no inverteix

Queixar-se que a Catalunya s’ha executat només un terç del que estava pressupostat per a l’any 2021 està molt bé, queixar-se sempre és bo i fa molt català, que és del que es tracta, que sàpiga el món que som víctimes. Tot i que no sé jo si la millor tàctica per a aconseguir inversions és anar al Congrés només a fer el ploramiques constantment i a repetir una i una altra vegada que «ho tornarem a fer». Tal vegada si els diputats llacistes es dediquessin a treballar, hi hauria més inversions a Catalunya. Tal vegada els diputats de Múrcia, La Rioja i Aragó, en lloc d’utilitzar el congrés i els seus passadissos per a demostrar-se a si mateixos que són els més llacistes, es dediquen a temes tan poc patriòtics com procurar que els seus conciutadans visquin millor.

Tampoc sembla que la millor manera d’obtenir millores per a Catalunya, sigui no anar a la conferència de presidents autonòmics. Presidentorra és també un gran patriota català, per això, fa un parell d’anys, mentre els altres presidents autonòmics es reunien amb Pedro Sánchez per tractar del repartiment de fons europeus (més el que sorgís, i com en les cites romàntiques, sempre sol sorgir alguna cosa més), ell va preferir quedar-se a casa. Els altres presidents, una colla de venuts al pèrfid estat espanyol, van anar a veure què aconseguien per als seus ciutadans. Presidentorra no necessitava res, perquè ja tenia assegurada la seva jubilació daurada, amb sou generós, palauet en el centre de Girona i secretària particular, per què coi anar a La Rioja si allà beuen vi en lloc de ratafia. El famós «fet diferencial» català no és un mite, existeix de veritat: mentre els altres treballen en el seu propi benefici, nosaltres treballem en el nostre propi perjudici. I a fe que en això som eficients.

Per als polítics llacistes és més important prendre part en les convivències que s’organitzen de tant en tant a la Casa de la Republiqueta, allà a Waterloo, que vinclar l’esquena. On hi hagi una trobada amb el Vivales, amenitzat al piano per en Comín, que es treguin el congrés, el Senat i les reunions amb el president espanyol o els seus ministres, a veure, Valtònyc, canta’t alguna cosa mentre en Comín va a fer pipí.

Imaginin vostès -ja sé que no és fàcil- que els nostres polítics llacistes anessin a Madrid a fer feina per Catalunya, com un diputat càntabre o murcià qualsevol. No és només que comparar-se amb un diputat d’aquestes zones sigui un desprestigi per a un català de soca-rel, és que llavors, de què ens queixaríem? Els nostres diputats compleixen la funció per a la qual van ser triats, que no és cap altra que aconseguir per a Catalunya, no inversions, sinó continus motius de lament. Això és el que més ens omple, molt més que una autovia que tampoc utilitzarem. Uns diputats parlant en català a la tribuna malgrat les crides a l’ordre, uns altres gravant vídeos en l’hemicicle, els de més enllà cridant que Espanya és feixista i encara algun altre viatjant a Waterloo per si el Vivales té un antull de darrera hora, això sí que és treballar per Catalunya. Inversions? Aquestes minúcies que vagin a Extremadura i al País Basc, nosaltres, a queixar-nos i a plorar.

Compartir l'article

stats