L’arribada de marques com Trek i Castelli, que obriran dues botigues al carrer Nou als locals on hi havia hagut la seu de Caixa Girona o Cal Rei, són la confirmació, si és que feia falta, que Girona està plenament consolidat com a destí ciclista internacional. Mentre molts professionals, sobretot els més destacats, han canviat el Barri Vell per les muntanyes, i la fiscalitat, d’Andorra, a Girona ha arrelat un autèntic ecosistema de negocis al voltant del ciclisme. Botigues, cafès, i apartaments de lloguer amb ciclistes d’arreu del món entrant i sortint conformen un paisatge que ja s’ha fet habitual a Girona. Passejar per determinats punts de Girona i trobar-se amb grups de ciclistes és fàcil. Però, allunyant-se una mica més dels locals ciclistes amb cafès amb llet a més de dos euros, a Girona també es poden veure edificis d’habitatges absolutament degradats com els «pisos de l’Aurora» al barri del Pont Major.
Les dues ciutats -la Girona dels ciclistes i els bons restaurants, i la Girona dels pisos apuntalats on la gent no pot arribar a final de mes- són reals. I cap de les dues desapareixerà de cop. A un any de les eleccions municipals, el candidat o candidata que no tingui clares aquestes dues realitats de la ciutat s’equivocarà.
Els discursos turismofòbics són fàcils, i aconsegueixen un ràpid ressò, però amb el pes del sector serveis a l’economia de la ciutat (i del país), convertir-los en realitat seria poc menys que disparar-se un tret al peu. El turisme, la restauració i el comerç són molt importants per Girona. Ara bé, gestionar la ciutat pensant més en ciclistes arribats d’Austràlia que en la gent que viu tot l’any als seus barris seria tan injust com cruel. Ser una ciutat turística i de servei genera inconvenients, però també beneficis. I la feina dels responsables públics és revertir aquests beneficis per mitigar, en la mesura que es pugui, les creixents diferències socials.
Tot plegat per tenir una Girona que no deixi de ser càlida en la seva rebuda als visitants, però que sigui, encara molt més, confortable per la gent que hi viu. A tots els barris. Al Barri Vell, a les cases Montjuïc i també en edificis degradats com els pisos de l’Aurora.
