Quiosc

Diari de Girona

Anna Estartús

I així anem (primera part)

A finals del meu primer any de carrera, la Mavi Dolz (València, 1961 – Barcelona, 2009) em va dir que era preocupant que en només uns mesos hagués perdut la meva ela gironina: «Al setembre parlaves un gironí preciós, i ara has perdut la teva ela», em va dir. Em vaig quedar molt parada: com podia ser que hagués perdut la meva ela gironina en menys d’un any? Per molt que visqués en un pis d’estudiants a Cerdanyola, el compartia amb tres gironines, una lleidatana i un gat; i per molt que m’encantés escapar-me a Barcelona per descobrir-la amb la Miriam, quasi cada cap de setmana tornava a Girona. Darrerament hi he pensat molt, en la Mavi, i en com viuria –ella que l’estimava tant– la situació actual del català.

Quan penso en el futur de la nostra llengua tinc una sensació de pessimisme molt gran. Cada cop m’adono més de com va retrocedint. I no ho fa pas de mica en mica, no. Als mitjans de comunicació cada cop es parla pitjor i, el que encara trobo més greu, s’escriu pitjor. Hi ha més anuncis en castellà, i els que es fan en català sovint estan plens d’incorreccions. Cada vegada són més els periodistes que confonen verbs, noms i expressions –anomenar per nomenar, múscul per muscle, bufar i fer bombolles per bufar i fer ampolles, per posar alguns exemples–, o que fan calcs del castellà (donar petons, m’he caigut, casc antic, arma de doble fil). I així anem.

No fa massa, una amiga que és mestra em mostrava la seva preocupació pel poc ús que fan els alumnes i les seves famílies del català. Em deia que tant de bo a la seva escola s’apliqués el 25% en castellà: «Això voldria dir que el 75% restant seria en català». Els adolescents i els joves, fins i tot els de famílies catalanes de tota la vida, utilitzen quasi exclusivament el castellà a les xarxes en un percentatge altíssim. El català, sembla, no és un idioma prou cool per comunicar-se, i així ens va.

Els que som més grans també hi tenim una responsabilitat enorme: quants de vosaltres us adreceu per defecte en castellà a cambrers, a dependentes, al revisor del tren, a la taquillera del cine? Tant és que la persona en qüestió us hagi dit abans «bona tarda»: la resposta en castellà és inevitable. O potser sou dels que si us parlen en castellà contesteu directament també en castellà, sense contemplar la possibilitat que el vostre interlocutor entengui el català. Uns mesos abans de la pandèmia, a la festa d’aniversari de la Marta, una noia que no coneixia em va demanar si tenia foc. Ho va fer en castellà, i jo la vaig contestar en català. Abans que ella em respongués (perquè m’havia entès perfectament), uns amics –gironins i independentistes de tota la vida– em van recriminar la meva mala educació per haver emprat el català: així anem.

Per cert, la noia que em va demanar foc es diu Rosa, és valenciana i ens vam fer molt amigues. Ens truquem sovint: ella parla en castellà i jo, és clar, en català. Fa poc, la Rosa m’ha dit que s’ha apuntat a classes de valencià: la Mavi tindria, si més no, una raó per estar contenta.

Compartir l'article

stats