Quiosc

Diari de Girona

Mateu Ciurana

Aspirar a l’alcaldia

Per a una persona amb vocació política no hi ha honor més gran que els seus conciutadans li lliurin la vara d’alcalde o alcaldessa. Un polític pot arribar a parlamentari, conseller, ministre o president, però res és comparable amb el càrrec i la responsabilitat de presidir un ajuntament, independentment de si es tracta d’un municipi gran o petit.

Entrem en any electoral i ja veiem com n’hi ha que es postulen i n’hi ha que anuncien que no es presentaran a la reelecció.

En el seu moment el poble parlarà i decidirà. I als escollits se’ls girarà la feinada de mirar de portar a la pràctica tot el que han somiat. Els nous hauran de fer un aterratge al dia a dia de l’administració local i no trigaran en descobrir, per exemple, que qui mana de debò a l’ajuntament són els secretaris i interventors, que tenen la imprescindible feina de controlar-ho tot i de trobar un problema per cada solució que el benintencionat polític pretén portar a la pràctica, perquè les coses s’han de fer seguint els procediments amb tots els ets i uts. També comprovarà com, de cop, el seu poble es convertirà en una inacabable romeguera quan vagi pel carrer. També aprendrà que, tot i que les competències municipals són limitades, no hi ha res que afecti els seus veïns que no sigui del seu interès i s’adonarà del que costa moure les coses per simples que semblin a primera vista.

I es pot trobar en alguna ocasió en haver d’escollir entre l’interès del seu municipi o l’obediència a les seves sigles si vol fer punts per a promocionar-se políticament a «la central», cosa que no deixa de ser un perill.

Recordo un míting en les primeres eleccions municipals en el qual un candidat va prometre que si sortia escollit, en quatre anys al poble no el reconeixeria ni la mare que el va parir. De fet, no va ser en quatre anys, però és cert que els primers temps de les eleccions democràtiques vam veure canvis i millores en tots els municipis, com quan, en temps d’en Quim Nadal, Girona va aprendre a emmirallar-se al riu i a trobar-se bonica. Però els temps canvien i ara, més que penjar-se al despatx de l’alcaldia un quadre amb els versos de Martí i Pol que diuen que tot està per fer i tot és possible, potser caldria penjar-hi la versió que va fer-ne el president Montilla: Ni tot està per fer, ni tot és possible.

Però de feina per fer i coses a recuperar n’hi ha una pila. A postular-te s’ha dit. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Compartir l'article

stats