Quiosc

Diari de Girona

Josep López de Lerma

Presumir equivocadament d’equipàs

Ignoro si l’actual president del Consell de Ministres del Regne d’Espanya, en Pedro Sánchez, ha llegit Joan Fuster, però ben cert és que practica una de les seves afirmacions: «Les meves contradiccions són la meva esperança». Ho dic atès que el driblatge que practica el també secretari general del PSOE respecte de les seves promeses i les seves decisions portarien de cap a la millor defensa d’un equip de futbol que jugués la Champions. Si parléssim de la política de micròfon, aleshores seria més que un geni a l’àrea de gol de qualsevol camp de futbol, quasi un déu. Tanmateix, si tenim en compte que les grans corporacions de mitjans de comunicació, en particular les de ràdio i televisió, viuen de titulars més que de fets ben explicats, l’art de la mentida posat en mans de Sánchez esculpeix tot el cel o, si res més no, l’horitzó immediat, donat que són plenament lleials a l’argumentari que els facilita tres vegades al dia La Moncloa. I, si cal, una quarta i cinquena. Es pot dir sense exagerar que els gran mitjans de comunicació audiovisual són favorables a l’esquerra caviar. Poso com a exemple el grup Atresmedia.

No fa masses dies que la loquacitat de Pedro Sánchez va arribar a tocar sostre. Fou quan va dir, en el Congrés dels Diputats, que el seu govern era un autèntic «equipàs» de bé que ho feia. Cap dels set primers ministres que ha tingut Espanya previs a l’arribada de l’actual va gosar dir el mateix o quelcom de similar sobre el conjunt dels seus ministres. Tots foren humils, sabent d’antuvi que «l’home desenfrenat no pot inspirar afecte; és insaciable i tanca la porta a l’amistat», com va dir Sòcrates fa més de dos milers d’anys. La fama de Sánchez per fer trampes fins i tot quan juga al solitari comença a ser universal. En aquest aspecte, en Pablo Casado tenia raó i ha fet bé el seu successor al front del PP, Alberto Núñez Feijóo en advertir-li que no li acceptarà la fal·làcia per matí i la trobada a la tarda en una cambra fosca per pactar allò que més li convingui a qui aparenta ser el cap de l’Estat. O sigui que la contradicció en el dir i en el fer que se la confiti tot sol.

El Sánchez d’avui ja no té esma. Ho percep gairebé tothom que segueix l’actualitat política d’Espanya, entre els quals els seus companys de partit, els propis ministres, així com els seus portaveus en els mitjans de comunicació, que són legió, això com també la Comissió Europea. L’estrella que el venia acompanyant des de la remuntada per fer-se amb la direcció del PSOE, guanyar la moció de censura al president Mariano Rajoy i quan la conformació del seu govern post-eleccions amb el pacte amb Podem s’està fonent. Si hem de fer cas a totes les enquestes publicades, incloses les del CIS, el PP puja i s’anuncia un sorpasso pel cas que les eleccions generals fossin ara. Si fem el mateix cas respecte de les enquestes que es van coneixent sobre les eleccions autonòmiques andaluses, aleshores la desfeta del PSOE seria enorme si els pronòstics es converteixen en realitat tangible i mesurable: El PP en solitari tindria més vots i més diputats que tota l’esquerra junta. En llenguatge periodístic, seria quelcom èpic. I pot arribar a ser-ho!

Aleshores a què ve això de presumir d’equipàs al referir-se al seu propi gabinet de ministres? No se m’acut res més que o bé en Sánchez ha perdut el nord o bé que els fets el sobrepassen i no dona l’abast. Ara mateix, com va dir l’altre dia l’antic ministre socialista Miguel Sebastián, «el govern no es troba integrat per membres de dues formacions polítiques, sinó per militants de tres partits». Així de cru, així de real. Sebastián es referia al PSOE, a l’encara non nata formació de Yolanda Díaz i a Podem d’Ione Belarra i d’Irene Montero, amb en Pablo Iglesias empenyent-les des de fora. Per més que digui el president Sánchez en seu parlamentària, la veritat objectivable és que té un govern multitrencat. És pot governar així? La resposta és no. No es pot governar amb tres fraccions que només es dediquen a intrigar entre elles i, en el cas dels podemites, escampar el mantra (per ara) que la contractació feta amb l’objectiu de realitzar la cimera de l’OTAN és manifestament il·legal quan es va aprovar en Consell de Ministres per unanimitat dels seus membres o quan la tal Montero es troba sota lupa judicial per convertir funcionàries públiques en mainaderes dels seus fills i encara s’arrossega el suposat finançament il·lícit dels morats. I encara molt menys es pot governar si la majoria parlamentària que investí a Sánchez es troba dispersa, desmembrada i trossejada. Tot això sense comptar amb l’ajornada sentència sobre els ERES d’Andalusia –650 milions d’euros robats de la caixa pública– que pot comportar penes de presó i d’inhabilitació pels presidents autonòmics Manuel Chaves i Antonio Griñán, ambdós del PSOE, o el recentment obert episodi de corrupció a la Generalitat Valenciana d’en Ximo Puig.

O el president Sánchez recupera vitalitat personal i unitat governamental més majoria parlamentària estable o en acabar l’agost (o abans) dissol i anem a eleccions generals. La cosa, es miri per on es vulgui, no dona avui per més.

Compartir l'article

stats