Quiosc

Diari de Girona

Carles Duarte i Montserrat

«Si entra boira no tendré on anar»

Nascut i arrelat a Santanyí, no gaire lluny del mar, Antoni Vidal Ferrando és una de les veus més profundes i colpidores de la nostra literatura, amb una obra molt personal i d’una gran exigència, tant en poesia com en narrativa, un gènere en què ha excel·lit amb l’anomenat Cicle d’Almandaia, compost per les novel·les Les llunes i els calàpets, La mà del jardiner i L’illa dels dòlmens. Entre les seves publicacions recents, escau esmentar el poemari Si entra boira no tendré on anar, que va obtenir el Premi Carles Riba i que tanca una trilogia d’un to crític amb la societat, al costat de Gebre als vidres (2012) i Aigües desprotegides (2018). Antoni Vidal Ferrando hi denuncia la decadència ètica, la violència gratuïta, la destrucció de la natura. A Si entra boira no tendré on anar, l’autor hi alterna poemes sense rima i proses poètiques i hi planteja un balanç vital on conflueixen tendresa i desolació. El poeta ens impressiona amb la duresa desesperançada de versos com «Prest no tendrem més pa/ que el que ens duran els corbs» o quan escriu «Primer ens usurparen els boscs, les reserves/ d’aigua dolça, el llegat dels difunts,/.../ Demà tot serà seu. Entraran dins les cases/ i ens llançaran al fang». Arrecerat en el territori fràgil i fecund de la memòria, hi evoca els seus pares («Són efluvis, ecos llunyans/ i amorosos dels pares»), la seva besàvia («A vegades ho pens:/ ¿Com eren els seus ulls, com eren els seus besos?») o els seus viatges («Un dia, Rosa, tornarem a París./ Tu duràs un turbant color maragda/ com el cel dels teus ulls»). En altres ocasions els records són menys lluminosos, com quan ens trasllada a la grisor de la Setmana Santa durant el franquisme: «Record calaveres, penitents, crucifixos/ navegant dins l’aigua infecta de la culpa,/ la lassitud de les espelmes de l’església». Si entra boira no tendré on anar és un volum escrit des de la consciència de fragilitat i des de l’anhel insaciable de bellesa: «Cada nit els batecs del gran cor del mar/ ressonen entre els murs del cementeri», «les raons d’aquell noi que cada estiu caminava descalç com qui trepitja estels»,... Vidal Ferrando ens hi convida a la lucidesa de la intel·ligència reflexiva, però també a la sensibilitat de l’esperit commogut: «Mentre el sol dansa dins els ulls dels insectes/ les hores semblen cignes que s’allunyen/ a través del repòs de les aigües d’un llac». En la literatura de Vidal Ferrando és perceptible un treball minuciós i subtil del llenguatge des de l’esforç persistent per fer-ne l’expressió del més essencial i íntim de nosaltres mateixos, de la vida manifestant-se a través nostre. A Si entra boira no tendré on anar s’hi refereix així: «Les paraules coneixen els equívocs/ i els desordres que oculten els miralls». El llibre es tanca amb uns versos ferits que ens interpel·len: «De la volta del cel caurà un silenci/ esbalaïdor de ganivets i líquens. Llavors/ l’atansament final, maregassa».

Compartir l'article

stats