Quiosc

Diari de Girona

Antoni Salamanca

Dia Mundial del Medi Ambient... o del paisatge?

Ja hem complert amb el Dia Mundial del Medi Ambient (5 de juny). S’han fet proclames, declaracions d’intencions, xerrades, alguna inauguració i alguna que altra crida. Però cal recordar també l’efemèrides d’un important esdeveniment que va marcar fa 50 anys un abans i un després, sobre la relació indivisible entre drets humans i medi ambient. El 5 de juny de 1972 a Estocolm, es va inaugurar la 1ª conferència de Nacions Unides sobre el Medi Ambient Humà.

Avui no seria possible. 50 anys després no sols no s’han fet els deures, sinó que la polarització en molts aspectes, més un creixement sostingut (contrari al desenvolupament sostenible) han fet saltar pels aires la gran aportació que es va fer i que per cert, va donar pas al PNUMA de Nacions Unides (organisme tan important o més que l’OMS, però avui oblidat –no ens hauria de sorprendre, el PNUMA és un organisme internacional públic, de medi ambient, i l’OMS un organisme transnacional públic-privat, patrocinat en un 85% per les multinacionals farmacèutiques).

Si greu és l’abisme al que ens porta el creixement sostingut, més greu és que fruit de la polarització i un retorn a les essències, l’ecologia pura o profunda (la deep ecology), s’hagi apartat, a Catalunya des del 2003, amb el vist i plau i alguna cosa més, del Govern, de la indivisibilitat acordada el 1972, entre drets humans i medi ambient (com a concepte medi ambient humà) i hagi realitzat una fugida endavant amb el medi natural. Una fugida que ha tingut, i encara té, en moltes institucions, complicitats, favoritismes, quan no (com a TV3) descarada amplificació (ja fa un any, el 9/7/2021, que ho advertia en aquest mateix Diari i seguim igual). De fet, ja fa anys que la setmana anterior al dia 5, la Generalitat amagant-se darrera una sèrie d’entitats «ambientalistes» enlloc d’organitzar una setmana pel medi ambient, el desenvolupament sostenible o l’emergència climàtica, ho fa per la «natura». Sobren les paraules.

L’actual polarització a Catalunya, amb el paisatge, la natura, biodiversitat, ecosistemes naturals, conservació d’espècies (no l’espècie humana, la més amenaçada), oblidant o obviant les persones, els drets humans i per tant el dret humà al medi ambient, la salut ambiental (contaminació, al·lèrgies, malalties, morts prematures, emergents epidèmies) i els impactes del canvi climàtic sobre la vida i l’economia, obren una via d’aigua a la lluita global i local per un medi ambient humà i la debiliten.

Conscient o inconscientment es fa el joc al Sistema, doncs ja fa anys es va importar dels Estats Units, un relat sobre protecció «ambiental», nomenat Natural Capitalism, sortit de la Universitat d’Oxford, que no signifiqués un revulsiu, al contrari, fos una via d’integració del pujant moviment «ecologista», i es configurés més conservacionista i naturalista, i menys ambientalista, doncs és aquest format el que crea problemes socio-ambientals i polítics, que el Govern no pot digerir. Sí pot digerir, i al contrari fomenta, la protecció del «medi natural», amb la clàssica tècnica d’amplificar un problema de baix perfil, per donar-li solucions assumibles, mentre obvia o silencia els greus i creixents problemes amb el medi ambient humà i urbà (i rural i marí, també, doncs l’abandó del món rural, marí i la sobirania alimentària, ens porten a la dependència més absoluta de l’exterior i/o al col·lapse.

Que on som, estiguem rodejats de sis parcs naturals no ens ha de fer oblidar que no es poden posar portes al camp i creure que aquí estem més «protegits». Al contrari, Catalunya és la zona amb més escalfament accelerat de tota Europa i els riscos més grans. Sento repetir-me i advertir-ho.

Quina «conferència» podríem fer avui, per soldar altre cop, els moviments de drets humans i els corrents ecologistes i alguns científics? Doncs podria ser el «Km. 0». Amb màxima proximitat i presència, fent indissoluble el lligam turístic, territorial, ambiental, cultural, energètic, alimentari, etc. doncs avui tots són cada vegada més interdependents. Això sí, fugint de la comoditat del «no al costat de casa meva», com també de l’apologia del paisatge, promocionada per molts organismes públics, doncs és políticament correcte i «electoralista». Qui no vol un paisatge de postal? Però clar, fer-ho, fent abstracció dels impactes del canvi climàtic en el mateix paisatge, no diguem ja en els hàbitats humans, és realment una fugida endavant que només la pot explicar viure en una bombolla (política o científica, no hi entrem).

Potser cal recordar en aquest nou dia del medi ambient a dos referents internacionals ben nostrats, Ramon Margalef i Eudald Carbonell. El primer deia «l’ecologia és a l’ecologisme, com la sociologia al socialisme». El segon deia fa poc «no es tracta de fer un exèrcit de kumbaiàs que sempre estan protestant... L’ecologia i l’ecologisme han de ser socials i han d’estar lligats a la responsabilitat de l’espècie humana. Quan algú diu que no, ha d’aportar una alternativa». Més recents tenim declaracions de Joan Herrera, quan diu «hi ha una pulsió d’un ecologisme que és més paisatgista que ecologista, on es pensa més en la preservació del paisatge, quan el paisatge quedarà malmès amb el canvi climàtic». O l’anterior Conseller de Medi Ambient Damià Calvet, quan deia «preocupar-se excessivament per la conservació de l’àliga o el paisatge, sense fer res per mitigar el canvi climàtic, ens portarà entre altres coses, a no tenir ni àliga ni paisatge».

També Teresa Jordà deia en el seu inici de mandat paraules similars, però és evident que està còmodament segrestada pel lobby «cupservacionista» de l’eix Figueres-Olot, un eix híper representat al Govern, comparat amb l’oblit de les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona (fins i tot de Girona amb un transport públic tercermundista).

Compartir l'article

stats