Si la brama popular té raó i la política és una moma («allò que produeix molt sense gaire esforç»), no s’entenen els problemes dels partits a l’hora de trobar candidats per a les eleccions municipals de l’any que ve, com està passant. Qui no voldria cobrar a canvi de no fer res? Llavors, què ens allunya de la dedicació? A banda de la sospita que sí que es penca, hi ha el temor de ser tractats com nosaltres tractem els polítics. Només cal fer memòria de totes les coses poc amables que hem pensat, dit o escrit sobre ells.
Escolto en una sèrie americana aquesta frase en boca d’un policia: «Quan els polítics intervenen en les lleis, la justícia desapareix». Alça, Manela! En democràcia fan les lleis els representants del poble escollits a les urnes, és a dir, polítics. I les apliquen els governants sorgits també de les urnes, és a dir, polítics. Qui ha de fer i aplicar les lleis? Ha de ser una tasca exclusiva dels jutges i els policies, funcionaris de carrera, aliens a cap mecanisme d’elecció popular, i dotats d’un intens sentit corporatiu?
La democràcia és competitiva per definició, ja que els candidats es disputen el nostre suport (les dictadures no tenen aquest problema) i això els porta massa sovint a la desqualificació de l’adversari. Per la nostra banda, els ciutadans espectadors xalem més amb les batusses que amb els informes de gestió. La mar plana fa de bon navegar, però la maregassa és un espectacle més apassionant. I quan ja ens hem entretingut prou, sentenciem que no s’haurien de barallar i que només van a la seva.
La política és necessària però els partits tenen mala fama. Ocupen els darrers llocs en les enquestes d’acceptació. I una política amb candidats però sense partits? El cert és que la paraula designa des de fa segles els grups de partidaris d’un o un altre aspirant a un càrrec, dignitat o fins i tot corona. Cesaristes i pompeians. Güelfs i gibel·lins. Biga i Busca. Si existeixen opcions amb partidaris organitzats, hi ha partits, es diguin com es diguin.
