El 21 de febrer del 2021 el grup parlamentari socialista va presentar al Congrés dels Diputats una «Proposició de llei integral per a la igualtat de tracte i la no discriminació». Després d’una molt llarga, per motius molt diversos, tramitació parlamentària, el text va ser aprovat per la Comissió d’Igualtat amb competència legislativa plena el 27 d’abril, per 21 vots a favor i 14 en contra. El dia 19 de maig es publicava al Butlletí Oficial de la Cambra Alta el text de la proposició de llei, obrint-se un termini per a presentació d’esmenes i propostes de veto fins al dia 31 del mateix mes. La data límit de tramitació és el 19 de setembre. Si fos aprovada, entraria en vigor, segons s’estipula a l’actual disposició final desena, l’endemà de la seva publicació al BOE. La futura norma té un bon nombre de preceptes que mereixen ser coneguts per totes les persones del món jurídic laboralista interessades en aquesta problemàtica especial que aborda la proposició de llei.
L’impacte del Dret del Treball en el concepte de discriminació, ha estat posat de manifest molt recentment per un dels grans mestres del iuslaboralisme espanyol, el professor Miguel Rodríguez-Piñero i Bravo-Ferrer, ja que a l’àmbit de les relacions de treball, als llocs de la prestació de l’activitat assalariada, ha estat «on els fenòmens discriminatòries s’han detectat més fàcilment i on ha hagut de delimitar-se el supòsit qualificable com a discriminatori».
D’aprovar-se, com és més que possible, la proposició de llei i per tant convertir-se en norma legal, ens avançaríem a la proposta en seu comunitària que data del ja molt llunyà any 2008, i que no ha pogut veure la llum fins ara per la manca d’acord entre els Estats membres, de Proposta de Directiva «per la qual s’aplica el principi d’igualtat de tracte entre les persones independentment de la seva religió o conviccions, discapacitat, edat o orientació sexual».
Del preàmbul de la (futura) llei, destaca que en abordar els «principis, objectius, mitjans i estructura», s’emfasitza que la norma es caracteritza per tres notes: «és una llei de garanties, una llei general i una llei integral». De la primera s’explica que «és una llei de garanties que no pretén reconèixer tant nous drets com garantir els que ja existeixen. En aquest sentit, desenvolupa l’article 14 de la Constitució incorporant l’àmplia jurisprudència constitucional». De la segona, que «es tracta d’una llei general, davant de les lleis sectorials, que opera a manera de legislació general de protecció davant de qualsevol discriminació». I de la tercera que inclou tots els motius possibles de discriminació.
En efecte, i passant ja al text articulat, l’art. 2 (àmbit subjectiu d’aplicació) disposa a l’apartat 1 el següent: «Es reconeix el dret de tota persona a la igualtat de tracte i no discriminació amb independència de la seva nacionalitat, de si són menors o majors d’edat o de si gaudeixen o no de residència legal. Ningú no podrà ser discriminat per raó de naixement, origen racial o ètnic, sexe, religió, convicció o opinió, edat, discapacitat, orientació o identitat sexual, expressió de gènere, malaltia o condició de salut, estat serològic i/o predisposició genètica a patir patologies i trastorns, llengua, situació socioeconòmica, o qualsevol altra condició o circumstància personal o social».
No obstant això, i seguint plenament les Directives comunitàries abans esmentades i per descomptat la jurisprudència del TJUE, la norma permet que estableixin diferències de tracte «quan els criteris per a aquesta diferenciació siguin raonables i objectius i el que es persegueixi sigui assolir un propòsit legítim o així vingui autoritzat per norma amb rang de llei, o quan resultin de disposicions normatives o decisions generals de les administracions públiques destinades a protegir les persones, o grups de població necessitats d’accions específiques per millorar les seves condicions de vida o afavorir la seva incorporació al treball o a diferents béns i serveis essencials i garantir l’exercici dels seus drets i llibertats en condicions d’igualtat». Hi ha una menció específica a la malaltia a l’art. 3, molt possiblement per raó de la jurisprudència del TJUE sobre la seva relació amb el concepte de discapacitat i la prohibició de discriminació per aquest motiu, disposant a l’apartat 3 que «la malaltia no podrà emparar diferències de tracte diferents de les que derivin del propi procés de tractament, de les limitacions objectives que imposi per a l’exercici de determinades activitats o de les exigides per raons de salut pública».
Finalment, cal destacar que el legislador ha considerat necessari recordar que el que disposa la norma no afecta la legislació en matèria d’estrangeria, és a dir que s’entén «sense perjudici de la regulació establerta a la Llei Orgànica 4/2000, de l’11 de gener, sobre Drets i Llibertats dels Estrangers a Espanya i la seva Integració Social i en la seva normativa de desenvolupament» sent la disposició final quarta, en què es regula aquesta no afectació, «d’aplicació directa a tot l’Estat, en aplicació del que disposa l’article 149.1.2a de la Constitució» (disposició final vuitena, 11). Això evidentment, té importants repercussions als efectes de la prestació d’activitat laboral per part de la població treballadora migrant, ja que cal, recordem-ho, l’autorització de residència i treball amb caràcter general i només amb algunes excepcions.
