Es poden dir barbaritats des de la ignorància. Se’n poden dir des de l’estupidesa, des de la mala fe o per obtenir-ne algun benefici. Però el que no es pot pretendre és que la barbaritat sigui innòcua i que qui l’hagi dita en surti indemne, perquè algun dia li tornarà com un bumerang i no trobarà arguments per justificar-se.
Dir que a Catalunya es practica l’apartheid lingüístic és una barbaritat, una fal·làcia, un despropòsit. Alberto Núñez Feijóo, que s’ha passat la vida anant de moderat, a les primeres de canvi, no va dubtar a parlar de problemes lingüístics a Catalunya, a propòsit de les eleccions andaluses. És a dir, com que hi ha eleccions a Andalusia, parlem de Catalunya i diguem a tothom que la pobra gent que parla castellà té moltes dificultats per viure-hi, perquè els catalanoparlants o els independentistes els fan vores.
Si Núñez Feijóo passegés per Catalunya, anés a les escoles, als restaurants, als jutjats o es desplacés en taxi veuria com ningú se n’aparta pel fet de no dir ni una paraula en català.
Però l’home, preocupat com està per Vox i per atraure electors de Ciutadans –sí els que un dia van votar Albert Ribera, Inés Arrimadas i Carlos Carrizosa i que han vist com aquell partit que somniava ser una alternativa de govern cau en la insignificança més absoluta– no s’ha parat a pensar que aquesta brama que el castellà està discriminat a Catalunya pot ser infundada, tot i que encara és a temps de comprovar-ho i d’esmenar la barbaritat que va dir.
El seu antecessor en el càrrec, Pablo Casado, va dir-ne unes quantes, de barbaritats, tant abans de ser president del PP com quan va ostentar el càrrec. Recordo que en un article vaig dir –perdonin la cita– que Casado recordava Hernández Mancha, que va durar molt poc en el càrrec, i que podria tenir el mateix final que ell. Núñez Feijóo té una manera de fer molt diferent, però amb la sortida de l’apartheid de l’altre dia crea certs dubtes de si serà capaç de ser el president constitucionalista i, per tant, defensor dels estatuts d’autonomia que se suposava que havia de ser, tractant-se d’un polític que ha presidit 13 anys la Xunta de Galícia.
Però per què el català i els catalans som l’ase dels cops cada vegada que hi ha eleccions en algun lloc d’Espanya? Alguns diran que ens ho hem buscat, que no hem sabut explicar-nos, que hem volgut anar massa enllà en la protecció de la nostra llengua i de la nostra cultura i que ens ha faltat sentit d’Estat.
Però la realitat és que hi ha partits que voldrien que el català tornés allà on era durant el franquisme, és a dir reclòs a les llars de les famílies catalanoparlants. Aquest és el cas de Vox i de Ciutadans i d’una part del PP; aquell PP que va organitzar taules petitòries «contra Catalunya» durant l’aprovació de l’Estatut. El seu objectiu no és el compliment de la sentència del 25%, sinó que el que pretenen és que el català sigui encara més subsidiari del que és actualment en molts àmbit de la societat catalana.
I d’aquesta subsidiarietat, només una mostra: el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Jesús María Barrientos, va comparèixer al Parlament la setmana passada per presentar la memòria judicial de 2020 i va dir que l’ús del català a la justícia és «manifestament deficitari» i va afegir que les sentències redactades en català aquell any no van arribar ni al 7%. Però ell mateix va fer bona part de la seva intervenció en castellà i es va excusar dient que era conscient de les dificultats que té per la utilització de la llengua.
Davant d’això, el president del PP vol continuar parlant d’apartheid lingüístic o comencem a mirar quina és la llengua que està en inferioritat de condicions?
