Vesteixen gavardines negres llargues com les dels facinerosos de l’antic oest. Una vegada a l’interior de les instal·lacions de l’Institut Columbine, a Denver, Colorado, es descorden les gavardines. Els exhibicionistes quan ho fan és per mostrar el sexe, en el cas el cas d’Eric Harris i Dylan Klebold el sexe és un rifle d’assalt. El calendari que penja de la paret on s’escolten els primers trets marca dimarts vint d’abril de 1999. Maten a tretze estudiants i en fereixen a vint-i-quatre. Acorralats a la biblioteca per la policia, decideixen posar punt i final a la seva existència.
A l’Institut els futurs criminals són els outcasts (els exclosos). Tenen poca traça pels esports i es mostren incòmodes quan s’escurça la distància que els separa de les noies. Els alumnes més populars passen pel seu costat i els venten una clatellada. Eric i Dylan, com tots els assassins múltiples, tenen el seu historial psiquiàtric. En el seu cas són individus depressius i paranoics i Eric a més és un psicòpata. Si ell mata per sadisme, Dylan ho fa per revenja. La combinació de depressió i paranoia, en segons quins individus, resulta letal. Les seves fantasies sempre van dirigides contra els qui creuen que els fan la vida impossible. Els seus crims solen estar tan ben planificats com pertorbats els seus cervells. Ataquen amb precisió militar.
Planificar, no deixar de pensar, fer-ho obsessivament, en l’estratègia per esborrar de la capa de la terra a una colla de mal nascuts, obre camí en el cervell, com ho faria una tuneladora, uns circuits d’actuació perquè quan arribi el dia D hora H el seu comportament sigui el d’un robot.
Així és com penso que actuen molts assassins múltiples, com penso que actuà Pere Puig, més conegut com el xèrif de la Vall d’en Bas, mort no fa gaire a la presó. Paleta de professió i caçador per vocació, durant anys congrià ressentiment contra els seus amos que creia que no li pagaven el que li corresponia i contra la seva entitat bancària que la feia responsable que els seus estalvis criessin teranyines. Passejava de nits pel bosc i sota el cel estrellat s’imaginava que era el xèrif del comtat i que amb la seva arma reglamentària netejava la comarca de púrria i malfactors. Vivia sol amb el seu pare i els seus luxes, quan s’ho podia permetre, consistien en una paella acompanyada d’una ampolla de vi i la visita al puticlub local. Matà a quatre persones, als seus amos en un bar i a dos treballadors del banc. En podien haver estat més si els hagués trobat.
Fa pocs dies Salvador Ramos matà a dinou estudiants i dues professores a Uvalde, Texas. Pel que he llegit era un noi esquiu, que els seus companys li feien bullying. Si l’homo dues vegades sapiens ha tirat endavant crec que en part ha estat per la seva sociabilitat, perquè ha vist en els altres a gent en qui confiar. Quan la confiança no existeix, perquè l’individu creu que quan es giri d’esquenes l’apunyalaran, es refugia en la seva imaginació i ja saben que en segons qui la imaginació és mala consellera.
Estic convençut que Pere Puig matà perquè disposava del seu rifle per fer-ho. Com s’ho hagués fet sinó? Sense llicencia de caça, sense l’experiència de prémer el gallet per matar un senglar, la seva imaginació hagués estat de vol ras. Igual que la majoria dels protagonistes de crims múltiples que periòdicament ocorren arreu del món. En els darrers anys el lobby dels fabricants d’armes han trobat en la joventut saba nova per al seu negoci. És bo que els cervells més tendres facin seves les tres efes que defineixen l’esperit d’una part dels nord americans: faith, family, fire. Fe, família, armes de foc.
