La nostra adolescència musicalment es descabdellà escoltant les bandes de rock anglosaxones, els cantautors francesos, la melodia mel·líflua italiana i assistint als concerts dels Setze Jutges. Els joves més amants de la música escoltaven ràdio Luxembourg, que oferia els temes que més repercussió tenien a les illes britàniques.
La música rítmica i ballable venia de l’estranger, però aquí també van aparèixer grups de rock alternatius a les orquestres tradicionals, que tant agradaven als grans; les noves bandes espanyoles cantaven els èxits dels anglesos i sovint els plagiaven com si fossin cançons originals seves.
Quan feia el servei militar en el període del campament, tres mesos en un CIR, a uns quilòmetres de distància de Saragossa, moltes nits sopava amb un noi molt llest i sorprenent, fill del director del Liceu de Barcelona. Ja feia dos anys que treballava per a una multinacional anglesa i es passava part de l’any a Londres amb estades a Nova York.
El meu amic, malgrat que la memòria eidètica (perfecta, fotogràfica) sols s’aplica a la visual, jo diria que ell disposava d’una memòria auditiva excepcional, eidètica. La seva informació sobre la música clàssica i la moderna, acompanyada d’aquest do acústic, li va permetre fer feina en una important discogràfica multinacional. La primera lliçó va consistir a ensenyar-me com podia demostrar que algunes cançons d’èxit eren vertaders plagis.
Em va fer un plantejament molt simple sobre el funcionament del mercat del disc, de la indústria discogràfica; segons ell el que escriu cançons i les musicalitza, igual que el pintor amb els seus quadres, l’escriptor amb un llibre inèdit o el pagès amb els xais, van al mercat a vendre el producte. Un visitarà galeries, sales d’exposició, l’escriptor editorials i el compositor empreses discogràfiques. Si el director de l’empresa vol comprar la peça per afegir-la a un àlbum d’un grup, comença la negociació mercantil que acaba amb un contracte notarial de venda definitiva amb renúncia al dret d’autor o una explotació temporal de la cançó.
En el primer període les cançons dels Beatles són signades pels quatre membres del grup, no obstant al cap d’un temps moltes porten el nom de John Lennon i Paul McCartney, compostes o comprades exclusivament per ells dos, talment com un valor a la borsa. Per altra banda, al meu amic li semblava del tot bé que un grup comprés tres o sis cançons, perquè qui adquireix una cosa bonica demostra tenir bon gust o sentit mercantil. Insistia en la idea que les discogràfiques són establiments comercials que venen discs i com qualsevol empresa o botiga compren el millor gènere per satisfer els clients.
Paul Anka, cantant, músic, lletrista, compositor i arranjador, fa uns anys revelà que ell era l’autor de composicions cèlebres de vocalistes famosos. S’envania d’haver salvat a Frank Sinatra, eclipsat per la nova música, de no esllavissar-se en la decadència oferint-li el My Way. En aquells moments P. Anka tenia un litigi reclamant a una discogràfica els drets d’autor d’una cançó de Michael Jackson. Fer cançons i vendre-les, no difereix en res amb el que fan els anomenats «negres» amb escriptors.
A la dècada del 60 els joves alemanys sentien una gran predilecció pel rock, però com que no tenien cap banda que en sabés fer van contractar les angleses i d’aquesta manera es van iniciar els Beatles, un grup com tants d’altres sense feina, que es desplaçà a Hamburg i tocaren en diversos clubs nocturns disbauxats. Quan van expirar els permisos de treball foren expulsats d’Alemanya i van intentar entrar-hi de nou dues vegades més perquè era l’únic lloc que els contractaven, tanmateix, no els van deixar travessar la frontera.
El 1962 un brillant mànager, George Martin, i poc després Brian Epstein, un home de negocis, considerat el cinquè Beatle, van convertir-se en els productors dels àlbums del grup. Van confiar amb ells, especialment amb el potencial creatiu musical de Lennon i McCartney, igual que s’adonaren de les possibilitats comercials del producte, que esdevindria un èxit comercial.
Van tenir la sort de ser en el lloc perfecte i en el moment oportú i la sort de dos mànagers llestos que els van llançar a la fama. The Rolling Stones representaven una banda diferent dels Beatles i gaudien d’un públic concret favorable a la música dura, experimental, de lletres corrosives i destraleres, i d’una aparença visual d’estètica bandarra, mentre que els Beatles, malgrat la droga i el misticisme oriental, eren nois d’ordre, una mica gamberros i malcreients i la seva música sempre fou canònica.
Les cançons dels Beatles reflectiren els problemes d’un cert sector de la joventut de l’època, que pretenia superar les convencions i els aspectes retrògrads de la societat occidental, alhora que reclamava nous valors tant estètics i artístics com espirituals.
Paul McCartney, autor de moltes d’aquestes lletres, anys després, desfets els Beatles, declararia, avergonyit, que les lletres eren vertaderes ximpleries pensades per seduir els fans i sabia que esdevindrien productes de consum comercials. Una professora d’anglès deia que els joves partidaris del grup no sabien anglès o eren poc eixerits, perquè les cançons eren poèticament ridícules i cursis, ensucrades com el vers d’Adolfo Bécquer: «Por una mirada, un mundo, por una sonrisa, un cielo, por un beso, yo no sé que te diera por un beso».
Els Beatles han passat a la història no com activistes i sense cap compromís social, no van millorar la nostra vida real, però ens van entretenir. Hem d’estar agraïts al grup amb més èxits i vendes de discs de la història de la música popular. Van tenir una gran transcendència i ens regalaren cançons que encara taral·lejarem.
