Quiosc

Diari de Girona

Callahan Ruiz

La nova llei de merda de l’audiovisual

En aquest país, si tens l’ocurrència de néixer en bressol de casa pobre, intentar fer cinema de manera professional apel·lant, només, al talent i a les bones idees, és poc menys que un miracle. Però això no són els Estats Units ni França, on el talent i la creativitat es potencien i es premien, de manera natural, ja durant els primers anys de vida, a les escoles i en tots els àmbits, fins al punt que, no sense dificultats, aquests sempre acaben obrint-se camí. Aquí, amb el sistema educatiu dissenyat pels nostres savis polítics, sort en tenim que la canalla acabi l’ESO sabent sumar, restar, llegir, escriure o assolint el nivell C de català. És cert que als Estats Units tenen altres problemes més greus a gestionar, com la possessió d’armes, o que a França bastant en tenen amb els francesos, però pel que fa al talent, això ho tenen clar des de fa segles. Contràriament, aquí, això del talent ens la bufa fort perquè sempre hem estat molt més de castes i nepotismes, i sobretot de passar-nos pel folre de l’entrecuix la igualtat d’oportunitats i la meritocràcia, malgrat que molts s’entestin a fer-nos creure el contrari. Com deia la meva àvia, al cul m’hi pixo.

La nova llei de l’audiovisual confirma, primer, la posició preeminent i dominant dels quatre peixos grossos de sempre, grans productores i plataformes digitals que ja són les que acaparen els principals recursos productius, i, segon, que intentar fer cinema des d’àmbits més independents o d’autor és una odissea, per no dir un suïcidi. Deia Sorrentino, durant el passat festival de Cannes, que no entenia com les plataformes digitals no acaben de donar l’alternativa a noves mirades, a nous realitzadors, a noves cineastes, amb més convicció i convenciment. Al pobre, molts se’l miraven com si fos boig, però ja sabeu què diuen dels bojos i la veritat. Netflix, per exemple, prefereix invertir milions de dòlars en una merda signada per Scorsese o Snyder que donar l’alternativa a autors desconeguts o sense la cobertura productiva de les empreses afins a la seva secta corporativa. Ni tan sols a escoltar-los. Al final, això explica el nivell generalitzat de detritus que infesta el seu catàleg.

Davant d’aquest panorama tan desolador, encara hi ha lloc pels ploramiques de torn que no veuen més enllà de l’arbre que tenen als morros, incapaços de percebre el bosc que hi ha al darrere, tots aquells pels quals la queixa se centra en la quota del cinema doblat al català. Podem estar a favor o en contra del doblatge, però reduir el cinema català a aquest únic aspecte com fan molts, és de parvulari, o de polític, que encara és pitjor. Amb tot això, aquesta nova llei posa tothom al mateix nivell d’exigència per accedir a subvenció pública, amb la qual cosa es continua engreixant l’elitisme del cinema de l’estat espanyol, a costa de marginar a qui més ajuda necessita, que no talent, per crear. Sí, tenim el cinema que ens mereixem.

Compartir l'article

stats