Els 700 quilòmetres de l’AP-7 que uneixen la Jonquera, a la frontera amb França, fins a Alacant, van pel camí de convertir-se en l’autopista gratuïta més col·lapsada, perillosa i caòtica d’Europa. L’aixecament de peatges de la ruta del Mediterrani iniciat el gener del 2020 i tancat el setembre del 2021, sense pensar en com aturar-ne les conseqüències, demostra l’estultícia i la falta de previsió i intel·ligència dels gestors del sistema de trànsit espanyol, estatal i autonòmic. Només a Catalunya la sinistralitat ha augmentat aquest any un 200% respecte al 2019 i han mort 13 persones. El 2019 en van morir quatre. El trànsit ha augmentat entre un 30% i un 50% depenent del mes. El pitjor: ara intenten arreglar el disbarat a base de males medicines que no serviran per aturar l’arrel dels tres greus problemes que comporta.
Primer. En aquells trams on només hi ha dos carrils, el de la dreta es converteix en una fila, gairebé sense interrupció, de camions de grans dimensions. Els conductors prudents, que mantenen la velocitat fixa a 120 km/h, han d’estar constantment amb el peu llest per prémer el fre sobtadament perquè en qualsevol instant els camions comencen a avançar-se entre ells ocupant els dos carrils i obligant a reduir la velocitat a menys de 90 km/h.
Segon: la caiguda en el manteniment de les vies. Hi ha moments, entre València i Tarragona, on l’asfalt és pitjor que a la N-II que uneix Fraga i Barcelona, que ja és dir. Els sots comencen a multiplicar-se i tot obliga a pensar que començarà a passar el mateix en el recorregut cap a la frontera ben aviat. Quan l’AP-7 estava en mans de la concessionària no hi havia ni una esgarrinxada a l’asfalt.
Tercer: les sortides i entrades a la Gran Barcelona el cap de setmana han convertit l’AP-7 en un pou de cotxes sense fons. Inacabables cues de fins a 30 quilòmetres que recorden les parades produïdes pels peatges en aventures de nens. La situació és tan tremenda que per anar de les sortides de la Costa Brava fins a la capital compensa anar a agafar l’eix transversal fins a Manresa i baixar des d’allà encara que això comporti conduir 40 quilòmetres més. A hores d’ara, demanar la reimplantació dels peatges tal com eren no té sentit. Plantejar reduir la velocitat màxima a 110 km/h, com ha llançat com a globus sonda el Govern català, és un acudit. Llevat de matinada, es va sempre a menys velocitat. Tampoc sembla que hagi de servir de res pretendre posar més helicòpters vigilants i més policia a la ruta. Per què? A llarg termini, una altra opció seria ampliar més carrils allà on pugui ser possible, com es va fer quan l’AP-7 passa per Girona. A mig termini? S’ha de començar a plantejar, tal com passa a altres països europeus per a camions superiors a 12 t, i avala la UE, l’establiment del pagament per ús a través de l’eurovinyeta. Cal emprendre el debat seriosament sobre si aquesta vinyeta ha d’afectar tant els camions com la resta de vehicles. La tecnologia actual permet poder fer tota mena de combinacions per ús. I a curtíssim termini? Impedir l’avançament entre camions. Per a això sí que pot ser necessària la vigilància policial.
Dimarts al matí, a l’alçada de la central nuclear de Vandellòs, un accident d’un camió va generar una cua de dos quilòmetres. Estava pensant en la pel·lícula de Steven Spielberg, El diable sobre rodes, quan a la ràdio va començar a sonar Summer nights de Grease. Al mig de l’infern de l’AP-7, una mica d’alegria i d’esperança.
