Quiosc

Diari de Girona

Salvador Sostres

Devastació i negoci

Jaume Alonso-Cuevillas va preguntar: «quant es cobra?», abans de proposar-se com a candidat de Junts a l’Ajuntament de Barcelona. Dissabte Jordi Pina aplaudia amb les orelles la intervenció del president Puigdemont a Argelers. Junts li deu diners a Cuevillas pels serveis que com a advocat ha prestat al pròfug i a la resta de sediciosos, condemnats pel Tribunal Suprem. Per anar-li pagant, el van fer diputat primer a Madrid i després a Barcelona. Paguetes públiques per compensar factures privades, «com sempre ha fet la tieta». Ara Junts explicita com de poc li interessa Barcelona, i com de lluny se sent de poder-la governar, usant la candidatura per pagar favors. «Quant es cobra?». A la passada legislatura, Cuevillas va confessar a Lluís Llach que necessitava la política per viure. Les conviccions no han estat mai el seu fort. De fet, com recorden els seus companys d’aquells anys, Jaume a la universitat era Jaime, molt proper als sindicats d’estudiants d’extrema dreta. Coincidint amb l’inici de la fase dura del procés, el lletrat va deixar la seva dona per casar-se amb una alumna, amb qui ha tingut més fills.

Jordi Pina no ha estat mai un advocat que hagi destacat per la seva especial audàcia. Fortament ideologitzat, pertany al club dels nois de la dignitat i la raó moral, que les nits del judici del Suprem quedaven a prendre copes en la madrilenya nit per donar-se la raó entre ells. Un advocat té dret a votar el que vulgui, i a sentir els colors, però aquestes exhibicions públiques de partidisme no només no protegeixen el seu prestigi, ni la seva credibilitat davant d’un jutge, sinó que més aviat transmeten la idea que a falta de coneixements jurídics i d’habilitats tècniques, busques en l’adhesió incondicional la teva manera de rebre encàrrecs professionals.

Passa el mateix amb Javier Melero, que ha estat abduït per la seva vanitat. Un que va veure com el seu patrocinat era condemnat a 13 anys, s’ha permès d’escriure llibres donant lliçons jurídiques, polítiques i fins i tot sexuals; i fent-se a més a més l’equidistant ideològic. És a dir: que no només es burla del seu client fent-lo servir de nino per al seu major lluïment, sinó que a sobre el tracta d’infectat i se’n com distancia per no quedar tocat. Costaria de trobar, si el busquéssim, un exercici de major deslleialtat. De tota manera, qualsevol advocat seriós de Barcelona t’explica sense embuts que Melero està acabat. El despatx li fa figa. Ja només li fan cas les senyores d’una certa edat, i sempre buscant d’altres desventures.

L’únic advocat involucrat en el judici del procés que ha sobreviscut a la foguera ha estat Josep Riba, que va defensar l’exconseller Carles Mundó. Precisament Riba va ser l’únic que va plantejar una defensa amb arguments jurídics i seriosos, i va aconseguir així que el seu client no fos condemnat a presó. També cal reconèixer la formació i la intel·ligència de Mundó, que no va triar Riba de casualitat.

Laura Borràs va quedar tercera a les votacions d’Argelers. Turull va ser el més votat, però sense cap entusiasme. L’únic que estava entusiasmat era Jordi Pina, per veure si li queia alguna cosa. Es van desfent les mentides. Ni un públic tan emocional com l’independentisme s’ha pogut empassar al final l’èpica de pam i pipa de la presidenta Borràs, de virtuts filològiques molt superiors a aquest incompresible camí de populisme i propaganda que ha triat per fer-se un lloc a la política catalana. És una llàstima, perquè entre presidents que diuen «en a mi» o «fa cinc anys enrere» –Mas– o que tenen el nivell discursiu d’una bacallanera –Puigdemont–, no ens hauria anat gens malament que conservés algun prestigi una senyora que sap tenir cura de l’entonació i de cada paraula.

L’independentisme s’ha autoarrasat. Com més realista ha estat el partit (Esquerra), més ha salvat els mobles, i encara que sigui d’aquesta manera tan xata i gris, Pere Aragonès és el president de la Generalitat i li hem d’agrair la moderació i la prudència. La CUP, que en algun moment va semblar disposada a construir alguna cosa i a prendre’s seriosament el seu paper a la política catalana, s’ha retirat a la seva zona de confort de la marginalitat poca-solta i ningú no la té en compte per a res. A Junts hi ha la barreja entre els escarafalls retòrics de Puigdemont, cada vegada més folklòric i extravagant –diumenge va cridar a una segona intifada–; i el pragmatisme de sempre, mesquí, corrupte, d’odi tribal contra els republicans i d’aliances amb el PSC, per recuperar el poder o com a mínim els diners. Amb discursos que fan riure i polítiques que fan plorar, i amb l’únic objectiu de demostrar que és algú després que el despatxessin de La Caixa, Jaume Giró vol ser el nou candidat a president de la Generalitat i sembla que pot tenir els suports necessaris al seu partit. Hi ha molts amics seus que esperen que ho aconsegueixi perquè torni a engreixar la vella maquinària.

La idea de la independència de Catalunya –o com a mínim la idea que és possible– ha estat destruïda pels mateixos independentistes. Espanya va fer el que va poder per mantenir-la viva, amb el festival de l’1 d’octubre, el judici del Suprem i la sentència. Però no hi va haver manera. Aclarit el malentès, ara el que toca –que de fet és el que ha tocat sempre– és arrambar el que es pugui del tan falsament menyspreat com veritablement sucós negoci autonòmic. Els amiguets, els intermediaris, el que es paga per aquí i es cobra per allà. Vella escola, que tornarà a ser nova. I cal dir que en aquest particular Convergència –sí, Convergència és el que hi ha– ha tingut sempre més encert que els altres per designar a les persones adequades.

Aquesta vegada sembla que també.

Compartir l'article

stats