Quiosc

Diari de Girona

Francesc Esteva

Europa i la guerra

La guerra d’Ucraïna continua el seu camí de destrucció i creació d’odis i sembla que no té aturador. Potser perquè conec alguna família ucraïnesa i veig com ho estan vivint, el dolor i la destrucció se’m fan cada dia més insuportable. Més enllà del sofriment dels soldats dels dos bàndols i dels ucraïnesos que reben l’impacte directe de la guerra, hi ha uns efectes globals dels quals no ens podem sostreure. A Espanya i a Catalunya hi ha hagut un moviment de solidaritat vers els desplaçats però la importància del tema està lluny de ser compresa. En la darrera enquesta del CIS, sols un 3,7 % situava la guerra entre les tres principals preocupacions, sols un 10,8 % considerava molt bé que Pedro Sánchez hagués visitat Kíev mentre un 13,1 ho considerava molt malament.

La premsa ha plantejat hipòtesis sobre les motivacions de Putin i sobre les implicacions de tot tipus que el conflicte genera. Em limitaré a unes consideracions generals.

1.- Sobre els motius de la guerra. Quan sento consideracions geo-estratègiques com a motiu em revolto. Uns diuen que l’OTAN s’ha acostat massa a Rússia i s’ha sentit assetjada, altres que Putin té al cap la gran Rússia sigui la de la Unió Soviètica o la dels tsars però qualsevol d’aquestes consideracions no justifica una guerra. Si aquests eren els plans de Putin, el suport occidental a Ucraïna i la valentia de Zelenski els ha fet descarrilar, avui ningú creu que la Rússia de Putin pugui obtenir una victòria. La pregunta és, realment creia que per la força militar es poden obtenir rendicions incondicionals en l’Europa del segle XXI? Aquesta guerra és una guerra del segle passat. Enfrontar dues comunitats suposant que una té drets sobre l’altre no resolt res, no és cap solució. Per això estic contra aquesta guerra, no trobo cap justificació.

2.- També s’ha discutit molt sobre l’estratègia d’Europa i l’OTAN en relació amb la Rússia de Putin, podíem haver fet més per evitar la guerra es preguntava Merkel a la primera conferència després de deixar al cancelleria? I responia que no se’n sentia responsable. Potser pensava que els països europeus tenen règims democràtics cosa que no és cert a la Rússia de Putin i crec que en el tema de les relacions internacionals, la manera de tractar els temes entre uns i altres és complicada. Els demòcrates creiem en el diàleg, la negociació i el pacte per resoldre els conflictes, els autòcrates creuen en la imposició com fan als seus propis països. Els demòcrates tracten d’establir un ordre internacional consensuat que permeti resoldre els conflictes per vies negociades. I en aquesta dialèctica sorgeix una pregunta, com s’han de tractar les relacions entre règims democràtics i no-democràtics, entre els que creuen en el diàleg, la negociació i el pacte i els que creuen en la imposició? Davant Hitler les democràcies van voler fer pactes i van fracassar, ara Putin també ha decidit prescindir de l’ordre internacional i els acords.

3.- La guerra ja és un fet i planteja un repte per Europa. Per un costat ha de fer front a les seves conseqüències que faran més difícil la recuperació i ha de fer front a la defensa i reconstrucció (en el seu moment) d’Ucraïna. Això demana més Europa des de tots els punts de vista. Avui tenim al nostre costat els americans, però això no te perquè ser etern, imaginen què hagués passat si el president dels EUA hagués sigut Trump? Sense una Europa més unida, amb una integració política, econòmica i militar més potent, difícilment podrem encarar el repte que representa Putin i la guerra. Amb tots els respectes pels americans, ells tenen els seus interessos i els europeus haurien de tenir clars els seus i no ho seran mentre en tinguem un per cada país. L’OTAN i altres acords amb EUA s’han de fer en base a aquests objectius estratègics que Europa ha de definir, sinó prevalen els dels altres.

Aquesta guerra no pot fer oblidar altres guerres com la del Vietnam o la d’Iraq en les que els EUA, en un context internacional diferent, van tenir una gran responsabilitat. Davant d’aquelles guerres l’esquerra va prendre partit sense embuts. Les manifestacions contra la guerra del Vietnam o la gran manifestació a Barcelona contra la guerra d’Iraq van ser les darreres grans manifestacions contra les guerres dels capitalistes. Curiosament ara en el context actual s’ha perdut aquest crit contra la guerra, ha tornat a sorgir l’infantilisme de la defensa de la pau sense més i l’excusa de que l’OTAN és una organització pro-imperialista per no fer una gran manifestació contra Putin (sembla que alguns no han superat l’etapa de la guerra freda on certa esquerra mai es va atrevir a criticar la URSS i ara tampoc s’atreveix a criticar Rússia sense embuts). Podem i el seu entorn són els representants d’aquesta esquerra infantil que juga a criticar l’OTAN i dir sense més que cal lluitar per la pau, com si fos sols una cosa de voler i, per art de màgia, la pau arribarà. La realitat és que sense l’ajuda de l’OTAN i el valor dels ucraïnesos, la guerra segurament l’hauria guanyat Putin i avui tindríem un govern pro-rus a Ucraïna, seria millor?

No entenc perquè els polítics, sobretot els socialistes al govern i els que tenen opcions de poder governar com el PP, no diuen clarament que estem en una economia de guerra. Ens agradi o no, la guerra condiciona tota la nostra economia, des dels preus de l’energia fins als dels cereals i està provocant un gran huracà a tot el món que canviarà moltes coses. Si no som capaços de tenir clar que hem de fer sacrificis per ajudar als ucraïnesos, Putin pot estar en el camí de guanyar la batalla a les nostres societats i això crec que seria un mal negoci.

Compartir l'article

stats