Fa pocs dies l’exdirector d’aquest diari, Jordi Bosch, evocava en el seu article dominical els cinquanta anys de l’estrena del film de Coppola, El Padrí, que ha coincidit, atzarosament, amb un altre aniversari, que ha passat força més desapercebut: els trenta anys de l’assassinat –el 23 de maig de 1992– del jutge Giovanni Falcone, víctima de l’esclat de mitja tona d’explosius, quan anava amb cotxe blindat camí de Palerm.
Menys de dos mesos després de l’assassinat de Falcone, va morir –també per un atac amb bomba– el seu successor i amic Paolo Borsellino. Tots dos feien part de l’anomenat pool antimàfia, un reduït grup de magistrats que treballaven junts per tal de diluir responsabilitats i riscos personals, i que s’havien concertat per dir prou a la màfia. Eren ben conscients del que feien, i, amb un toc d’humor negre parlaven d’ells mateixos com a «cadàvers que caminen». Però davant del fatalisme endèmic enfront de la màfia, Falcone, sicilià, entenia que la Cosa Nostra, en tant que fenomen humà, no era pas invencible.
Falcone i Borsellino van pagar amb la vida el seu impuls decisiu a l’anomenat macroprocés de Palerm de l’any 1986, que va resultar amb dos-cents quaranta-cinc mafiosos condemnats, a dos mil sis-cents seixanta-cinc anys de presó.
Aquest episodi judicial va marcar un abans i un després a Itàlia, i va ser el resultat de la política dels Pentiti, els mafiosos penedits, que a canvi de protecció trencaven l’omertà, la llei del silenci de la Cosa Nostra siciliana. El més conegut de tots va ser Tomasso Buscetta, la història del qual relata una excel·lent pel·lícula: Il traditore, que es pot veure a Filmin.
L’impacte d’aquestes morts va ser enorme. Tot i que ara sembli difícil de creure, fins aquell moment, a Itàlia, l’establishment negava l’existència de la màfia, entesa com una eficient xarxa criminal organitzada. Deien que era «propaganda comunista», i un insult a Sicília. Els qui ho denunciaven eren titllats de «mals patriotes». Tant era així que, com assenyala Peter Robb al seu extraordinari llibre Mitjanit a Sicília, ningú coneixia ni tan sols el nom de l’organització –Cosa Nostra– fins que Buscetta ho va revelar l’any 1984. Leonardo Sciascia, que va ser el primer escriptor sicilià que va parlar de la màfia en una obra de ficció, retrata aquest clima asfixiant al seu llibre El dia de l’òliba (traslladada al cinema per Damiano Damiani, també a Filmin).
En el seu combat contra la Cosa Nostra, Falcone es va servir de la llei antimàfia aprovada el 1982, després de la commoció per l’assassinat del general Dalla Chiesa prefecte de Palerm, que també va plantar cara a la màfia, i, com Falcone, ho va pagar amb la vida. La llei havia estat impulsada pel diputat comunista Pio La Torre, assassinat per la Cosa Nostra pocs mesos abans.
La Torre, sicilià com Falcone i Borsellino, havia estudiat el fenomen màfia, recollint els resultats en un informe. Una de les conclusions de La Torre era que la vella llegenda que deia que el negoci de la màfia es basava en el contraban de tabac i la prostitució, era falsa (llevat de la Camorra napolitana), negocis esdevinguts menors, que havien quedat per a màfies també menors, com l’albanesa, o la marroquina. Segons Pio La Torre, el model de negoci de la màfia moderna era com un pop –piovra en italià, que dona nom a una excel·lent sèrie de la RAI, inspirada en fets reals, com els assassinats de Dalla Chiesa, Falcone i Borsellino– amb tres potes: la primera, la diguem-ne «bruta», era el tràfic de droga, que tan bé ha relatat Roberto Saviano a Gomorra. Però hi havia també altres dues potes, que podríem anomenar «netes», basades en la corrupció: els contractes públics (escombraries, funeràries, subministraments, obres públiques, venda de material sanitari, etc.) i les requalificacions urbanístiques.
Pio La Torre, assassinat a Palerm fa quaranta anys –un altre aniversari–, va estudiar a fons l’anomenat tercer nivell de la màfia: el polític. Pensava que quan les implicacions econòmiques són rellevants, és inevitable que la màfia empastifi la política. El periodista italià Pino Aprile va dir que la força de la màfia «es troba en la zona de grisos que hi ha entre la complicitat i la indiferència».
Han estat molts els polítics italians acusats de vincles amb la màfia. El més notori Giulio Andreotti, set cops cap de govern, processat per complicitat amb la Cosa Nostra, i implacablement retratat per Paolo Sorrentino al film Il Divo. Falcone va dir que a Itàlia «no es pot evitar parlar d’estat, quan es parla de màfia».
Gràcies a gent sense por, com Falcone i Borsellino, avui a Itàlia l’activitat mafiosa ha estat significativament reduïda. La Cosa Nostra siciliana s’ha vist particularment colpejada, tot i que altres màfies com la N’Draghetta calabresa, i la Sacra Corona Unita de la Puglia, tenen, malauradament una mala salut de ferro.
Segons l’Oficina de Nacions Unides contra la Droga i el Delicte, el comerç il·legal del crim organitzat va pujar, l’any 2019, a més de dos mil milions de dòlars, equivalents a l’1,5 del PIB mundial. Falcone va deixar dit que «és un error freqüent confondre màfia i mentalitat mafiosa. La màfia, com organització il·legal, i la màfia com a simple manera de ser. És perfectament possible tenir una mentalitat mafiosa, sense ser un assassí».
La màfia és una realitat a molts països, i la mentalitat mafiosa a molts d’altres, malgrat que quan no hi ha «cadàvers exquisits» –VIPs assassinats per la màfia– i altres elements folklòrics, popularitzats per Hollywood, és freqüent –com s’esdevenia abans a Itàlia– que es negui el fenomen mafiós. Mirar cap a una altra banda, però, acostuma a tenir efectes destructius per a una societat. Itàlia pot ser un mirall incòmode, en el qual, així i tot, potser convé mirar-se de tant en tant.
A l’escalinata que porta a l’aula magna de la facultat de Dret de la Universitat de Palerm, hi ha un modest monòlit de marbre, amb una breu relació dels antics estudiants d’aquell centre assassinats per la Cosa Nostra. Tan sols el nom i la data de l’atemptat mortal. Són deu. Entre ells Giovanni Falcone i –el darrer– Paolo Borsellino. Què van obtenir pel seu sacrifici? Sis peus de terra siciliana, i un monòlit de pedra. Però també van deixar plantada la llavor d’una idea: que, com va dir Falcone, la màfia no és invencible, i pot ser combatuda. Tanmateix, per això, cal fer un primer pas, que exigeix valor: sortir de la zona de confort, i admetre la seva existència. D’això fa trenta anys.
