Quiosc

Diari de Girona

Josep López de Lerma

Junts per no fer res

En el començament de tots els començaments, Jordi Pujol distingia entre «partits de govern» i «partits d’oposició». La seva pretensió era que Convergència Democràtica de Catalunya pertanyés al primer grup. Demanava o, millor dit, ens demanava que tinguéssim «mentalitat de govern». Això abans de què el president Adolfo Suárez permetés la legalització dels partits polítics excepció feta del PCE, d’ERC i d’algun altre. Amb tot, quan la primera de les reunions amb l’EDC d’en Ramon Trias Fargas a l’objecte d’acordar una coalició electoral entres les dues formacions polítiques, convocades ja les eleccions generals del 15 de juny de 1977, aquest li negà la distinció entre partits de govern i d’oposició. «Desenganyat, Jordi, tot partit aspira a ser govern. No n’hi cap que tingui per finalitat trobar-se permanentment en l’oposició», li digué. La correcció fou prou important i encertada. A partir d’aleshores, Pujol i darrera seu tots nosaltres, fóssim militants de CDC o d’EDC, parlàrem de «partit amb mentalitat de govern». Crec honradament que la reformulació del Pacte Democràtic per Catalunya, denominació escollida per a la coalició CDC-EDC-PSC (Reagrupament), per la de Convergència i Unió, l’any 1979, actuà amb mentalitat de govern fos al Parlament de Catalunya, al Govern de la Generalitat de Catalunya, a les diputacions, als ajuntaments, als consells comarcals i finalment a les Corts Generals, on, dit de passada, vàrem contribuir a l’estabilitat política de l’Estat i a la seva governació en moments d’alt voltatge polític. En puc donar fe, però més en poden donar els antics membres de la UCD, del PSOE i del PP.

A la fantasiosa Catalunya Nord, «una il·lusió basada en un passat que no es repetirà, però que en anhel plorós s’ha convertit», com vaig dir a la Universitat d’Estiu de Prada de Conflent fa un grapat d’anys, que no és universitat sinó un aplec altament subvencionat d’ansiosos de la història, la qual cosa fou causa de què no em convidessin mai més, JxCat ha celebrat recentment el seu segon Congrés. Es va oficialitzar la renúncia del seu president, Carles Puigdemont, i del seu secretari general, Jordi Sànchez –què hi feia un comunista en una formació política que es considera «hereva» de CDC?– a repetir responsabilitats orgàniques. El primer perquè es troba novament en una de les seves conegudes depressions polítiques filles de la seva inestabilitat emocional; el segon, perquè de maldecaps en vol pocs i justets atès que la seva boira ideològica no està feta per a resoldre res, sinó per viure «del cuento». Com amb encert va titular el sempre ben documentat Fidel Masreal la crònica oferta el dia 4 de juny a Diari de Girona, el desequilibrat equilibri en què ha viscut JxCat donava com a píndola un «Junts però no iguals». I és que si anem a Viquipèdia, aquest partit va néixer de la fusió de la Crida Nacional per la República, Acció per la República, Verds-Alternativa Verda, membres de PDeCAT que li varen fer el salt per mantenir la poltrona, Demòcrates de Catalunya (ex militants d’Unió), Moviment d’Esquerres, Solidaritat Catalana per la Independència, i antics afiliats a la CUP i a ERC. Com poden veure, un guirigall de mil dimonis, que és sinònim d’expressions de casa nostre com ara ca la Quica, can Garlanda, can Pixa, can Seixanta, can Taps, can Xauxa o casa de Barrets que ens permet concloure amb la famosa frase Joder, ¡Qué tropa!, atribuïda al comte de Romanones. M’agradaria saber, per exemple, a quina secció d’aquest niu de puputs pertany l’alcalde de Banyoles i president de la Diputació de Girona, antic col·laborador d’en Juan Antonio Samaranch i ex membre del consell d’administració de La Caixa, en Miquel Noguer i Planas. Simple curiositat.

Aquest Congrés de JxCat fou de tràmit. Laura Borràs i Jordi Turull ja havien pactat la presidència i la secretaria general abans de celebrar-se el mateix. De fet, la primera s’havia berenat al segon, un cagadubtes itinerant que mai no ha sabut qui és, però que donà la campana en un conciliàbul presidit més per les absències que no pas per les presències. D’aquesta manera, mentre la subjecte a proper judici per corrupció aconseguia el 29% dels 6.000 possibles votants, el segon assolia el 30% de suport, o, alternativament, el 78,5% dels sufragis emesos i el 92%, respectivament. Un percentatges que ens parlen del naufragi de la participació congressual i electoral que es donà a la vila francesa d’Argelers. Quelcom mai vist arreu d’Espanya i bona part de l’Univers des de l’any 1977... i abans! Mentre en Josep Martí Blanch ha parlat de la «infecció per anisakis de Laura Borràs» per referir-se a l’acomplexat Rull que llençà la tovallola abans de pujar al ring, jo en dic fugir per cames d’una confrontació que mai no s’hauria d’haver produït entre un pes pesant que tècnicament té la presó per endavant i un pes ploma sortit de la ídem. La resta, candidats no elegits per no haver obtingut el mínim estatutari de percentatge de vots però que seran designats a dit en la repesca, posa negre sobre blanc en relació a les turbulències que li esperen a un partit en el qual ja no hi creu ni el seu fundador.

Mentre el socialisme andalús contempla el seu crepuscle, els juntaires s’haurien de preguntar si pot tenir èxit un partit que, en paraules del noi d’Amer, ha d’anar a combatre l’Estat, ERC i tutti quanti, que és un crit a ser un partit sense mentalitat de govern; és a dir, d’insignificància pura i dura. O per què es pensen que l’alcaldessa Marta Madrenas ha renunciat a optar a la reelecció? Tan carxofa no és, per més que tot sovint ho sembli. Però ben cert és que, com té dit en Daniel Innerarity, «la funció d’una política postheròica és la gestió civilitzada del desacord al voltant d’interessos oposats i a las concepcions de l’interès general». Passa que els exaltats del procés no en tenen res, d’heroics, Puigdemont, el primer. I tots aquells que encara hi confien, menys. A la direcció de JxCat hi segueixo veient absència de mentalitat de govern i excés de vocació cupaire. Però això és problema seu; no pas meu.

Compartir l'article

stats