Fa gairebé tres mesos, un conjunt de ciutats catalanes de més de 20.000 habitants assumia el «compromís» de «treballar per a la implementació de zones de baixes emissions abans d’acabar l’any 2025». Des d’aleshores, no hem sabut res més. Les preocupacions dels gestors de les administracions públiques locals a un any de les eleccions no passen per posar dificultats als ciutadans limitant l’ús del cotxe a les ciutats.
Aquell full de ruta va ser redactat abans de l’inici de la Guerra d’Ucraïna i d’una escalada de preus sense precedents en els últims anys. Ara fa un any de l’aprovació de la Llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica. Molts investigadors i les ONG ambientalistes adverteixen que anem tard. Probablement, governs i ciutadania som més conscients que mai que cal actuar per fer front a la crisi climàtica, però a banda de la conscienciació sembla que ningú té ganes d’afrontar l’elevat cost econòmic que suposa la tan necessària transició energètica. I com ha passat amb el document firmat per aquells ajuntaments a l’inici de la primavera, la voluntat de molts gestors públics respecte a aquesta qüestió acaba sovint en documents plens de verbs que tendeixen més a l’anàlisi (planificar, estudiar, avaluar, millorar, preveure o definir) que no pas a l’acció.
