El que va passar el cap de setmana passat a Argelès-sur-Mer al Congrés de Junts per Catalunya demostra que no sempre les coses són com semblen. Arribaven a l'esdeveniment Laura Borràs i Jordi Turull amb una imatge de victòria, la primera, i de derrota, el segon i va ser tot el contrari. Se'ns havia explicat, dia sí dia també, que la presidenta del Parlament tenia controlades les bases, que era com una deessa per aquells que encara sospiren per la independència declarada l'octubre de 2017 i que Turull, en canvi, era el rei de l'aparell del partit. Observant fredament, si podien votar tots els militants, era fàcil suposar que la victòria se l'enduria Borràs.
En les setmanes prèvies, els dos líders havien arribat a un acord per evitar un enfrontament directe que, tot i els esforços, es va acabar produint. Ens van fer creure que el que tenia menys possibilitats era Turull i que el pacte per ser ella presidenta i ell secretari general amb una bicefàlia al 50% era una concessió de Borràs, davant de l'amenaça de la presumpta corrupció que, com una paparra, porta enganxada des de fa mesos. Era tanta la creença que era així, que quan es van conèixer els resultats va ser una sorpresa tan majúscula com aquell dia del «sorpasso» d'Inés Arrimadas a les eleccions al Parlament.
Què va passar a Argelès? Doncs que els seguidors de Borràs van caure del cavall. Es van adonar que la líder no ho era tant i que l'èpica de la independència, la desobediència i l'activisme ja no servien ni per passar al davant de l'home que sembla sempre trist en una votació interna. La seva posició en els fets del diputat Pau Juvillà, on va quedar en evidència el donde dije digo, digo Diego, l'ha castigat molt més del que podia semblar. I no li va servir de res presentar-se a la Meridiana per intentar fer creure que era la més valenta d'entre els valents. Els focs d'artifici ja no li serveixen per sumar.
En clau gironina, apunto com a curiositat que l'alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, amb 1.614 vots, va passar al davant de la consellera de Recerca i Universitats, Gemma Geis, que en va obtenir 1.564. Van quedar en setena i vuitena posició respectivament.
L'endemà de la desfeta, ningú va contribuir a dissimular-la. A la guerra de les ordres enviades a cada sector i als pocs vots recaptats pels qui havien de ser vicepresidenta (Aurora Madaula) i secretari d'organització (David Torrents), s'hi va afegir la presentació de la ponència que s'ha de debatre en una segona part del Congrés. El document no fa altra cosa que eixamplar l'esquerda entre Junts i ERC i proposa recuperar el camí a la independència a través de la desobediència civil i un atac als interessos econòmics de l'Estat. O sigui, tot el contrari de la posició del soci, que a més ostenta la presidència de la Generalitat.
El pla seria presentat pels consellers de Junts al Govern i en cas que Esquerra no el seguís, el partit plantejaria abandonar l'Executiu. Utilitzo el condicional perquè no em crec que l'objectiu de la ponència sigui el que diu ser, sinó que sembla més aviat un atac frontal als republicans per provocar una reacció furibunda que no es va produir. Pere Aragonès no es va deixar arrossegar pel que molt probablement li deia l'estómac i la portaveu d'ERC, Marta Vilalta, va ser l'encarregada de suavitzar: «Ens sorprendria que una formació política que forma part del Govern vulgui posar en risc un govern independentista i republicà que fa un any que camina».
I Carles Puigdemont? Fins els fets d'Argelès-sur-Mer pensava que estava articulant una alternativa a tot el poti-poti juntià i que treballava en una operació similar a quan va fer fora el PDeCAT; ara crec que ha estat el primer a veure el possible naufragi i ha optat per tornar a fugir.
