Quiosc

Diari de Girona

Jordi Bosch

Turisme necrològic

Aldo Moro, Carrero Blanco, Kennedy, Eva Perón o Carlos Gardel: un recorregut per morts històriques

Aquells que tingueren l’amabilitat de llegir-me el darrer diumenge saben que el passat cap de setmana era a Roma en plena excursió familiar. Fou un èxit, malgrat que ignoràvem, en triar les dates, que Itàlia celebrava aquell dijous la festa nacional i a continuació vindria un pont que va buidar la ciutat de romans, però la va omplir d’italians de tots els racons assolint un rècord històric de visitants, segons la premsa, que feia l’estada molt complicada. El grup familiar tenia plans diversos i es dividia abans de reunir-nos de nou en arribar el dinar. Els meus nebots havien endegat una competició per triar la millor carbonara i tiramisú del viatge.

Turisme necrològic

Amb el meu cunyat Amadeu passejàvem i divagàvem cap a la bellíssima Piazza Mattei, la plaça de la font de les tortugues, reflexionant la conveniència de substituir tanta pasta asciutta per una saltimboca allà romana, típic i golafre plat carnívor indígena quan ens vàrem topar a la Via Caetani amb una placa d’homenatge al polític italià Aldo Moro. A sota de la mateixa, sota una manta al maleter d’un R-4, fou trobat el 9 de maig de 1978 el cadàver de Moro, president de la Democràcia Cristiana, principal partit del país dos cops primer ministre. Havia estat segrestat pel grup terrorista d’extrema esquerra Brigades Vermelles 55 dies abans. Però una intensa boira sempre ha estat present a l’hora d’aclarir les reals responsabilitats en un segrest en el qual els diaris publicaven les cartes recriminatòries que Moro, des del seu captiveri, enviava als seus companys de partit. La vídua no els va deixar entrar al funeral.

Turisme necrològic

Aldo Moro i el secretari general del Partit Comunista Italià Enrico Berlinguer veient que els seus dos partits estaven gairebé empatats a les urnes havien decidit endegar el compromesso storico pel qual les dues forces constituirien un govern de coalició per enfrontar la greu crisi econòmica i social italiana, el bloqueig polític i la lluita antiterrorista. Tant la Unió Soviètica com els Estats Units coincidien en una cosa: s’hi oposaven. Cadascú per motius diferents. El cos de Moro fou trobat en un punt molt ben pensat. Equidistant a dos-cents metres de les seus dels dos partits esmentats: el PCI i la DC. El meu cunyat em va fer la fina observació que, casualitats de la vida, a menys de cinc metres d’on va aparèixer el cadàver penja una bandera americana, ja que és la seu d’un organisme de cooperació cultural dels dos països.

Em va venir a la memòria el que em passava quan vaig anar a viure a Madrid per primera vegada el 1984. Llavors el nom de Luis Carrero Blanco, president del govern amb Franco, que va morir en un atemptat el desembre de 1973, era encara molt conegut. Deu anys després del seu assassinat els desperfectes causats per l’atemptat a la via publica encara eren molt visibles, tant a la calçada com a les parets dels edificis. Hi havia també una placa recordatòria i les restes de l’atemptat et permetien explicar-ho amb tots els detalls. A en Lluís Falgàs i a mi mateix molts gironins que ens visitaven aquells anys, quan encara s’havia d’anar a Madrid ben sovint per fer encara més gestions que ara, el boca-orella ens reclamava la nostra ruta d’esdeveniments històrics pels carrers madrilenys. Aquell matí de desembre de 1973 Carrero sortia de missa dels jesuïtes del carrer Serrano cap a casa seva (que era, a peu, a 200 metres) quan el seu Dodge Dart va saltar pels aires una alçada de cinc pisos, va petar contra la cornisa i va caure al pati d’un col·legi afortunadament amb els alumnes de vacances. L’espectacular atemptat d’ETA ha tingut, com en el cas d’Aldo Moro, el permanent dubte dels interessos estrangers mirant cap a un altre cantó.

Evidentment, estem parlant d’esdeveniments de la vida de països que poden ser recordats perquè varen succeir a les vies públiques i són de fàcil contemplació, però aprofito per comentar que certa necrofília s’ha apoderat de l’oferta turística. Quan vaig visitar Washington amb la meva mare i germana el guia ens va fer entrar (en cotxe, això sí, és gegantesc!) al cementiri nacional d’Arlington: aquí Kennedy, allà Joe Louis, ara el soldat desconegut, fins que li vàrem demanar si hi havia alguna cosa més d’interès a la capital nord-americana que veure les tombes famoses. Fa molts anys a Buenos Aires no va parar un amic fins que vaig anar a veure la tomba d’Eva Perón i la del cantant de tangos Carlos Gardel, on per cert vaig trobar una corona de flors dipositada per l’antic vicepresident blaugrana Nicolau Casaus, en record de la gran amistat que Gardel i ell compartiren, en etapes diferents, amb en Samitier. En fi, deixem als morts que descansin en pau.

Compartir l'article

stats