Avui fa un mes, divendres 13 de maig, es va celebrar la vuitena gala d’un programa produït per TV3, amb la col·laboració de Veranda (Oh Happy Day, Merlí...): «Eufòria». Segons els joves, ho peta. L’endemà dia 14 era la nit del festival d’Eurovisió. Milers de persones enganxades a la música i a la TV aquells dos dies. Parlem-ne. «Eufòria», presentat per Marta Torné i Miki Núñez, vol ser un programa juvenil, desenfadat, amb l’aparença de cercar l’excel·lència en els cantants-xoumans, des d’un cert passotisme, i amb pretensions d’exigència musical. Vota un jurat (l’actriu Elena Gadel, Lildami –Damià Rodríguez, enginyer en disseny industrial– i l’actor Marc Clotet) i, darrerament, el públic. Hi té el seu paper la moda més in, tatuatges inclosos, i un vestuari i maquillatge ambigus en qüestió de gènere (dones amb pentinat masculí, noiets amb efeminats amb xorts i rímmel a les pestanyes, homosexuals ben masculinitzats, etc.). Aquest sol fet és per reflexionar-hi. Els responsables no deuen saber que actualment als centres d’ensenyament hi ha un veritable overbooking d’adolescents que no se senten bé amb el seu propi sexe (sobretot noietes) i fan anar de corcoll famílies, metges, psicòlegs i psiquiatres. Ja sé que sona a carca afirmar que un programa així no els ajuda gens, però, vist que no he vist cap comentari de l’afer enlloc, ho faig. I consti que mai no m’he cregut això del lobby gay als mitjans.
El xou està tot ell amarat d’un cert gust decadent, emmascarat amb el dinamisme cridaner de l’execució. Els concursants han de defensar una cançó que els imposen els responsables així com la coreografia (i aquí rau el quid de tot). Triquell amb Enemy, d’Imagine Dragons, aquell dia, guanyà el bitllet de «favorit» . Mariona defensà Seré feliç, adaptació al català de la mítica I will survive, de Gloria Gaynor; Pedro, la balada Falling, de Harry Styles; Joan, patinant sobre rodes, Disco Inferno, de The Trammps; la Clàudia –tornada al programa– Ironic, d’Alanis Morissette... De versions estrangeres traduïdes al català, més aviat poques. Però, ja se sap, totes les televisions angleses ofereixen programes de cançó catalana...
Un expert em va dir que aquella jornada em fixés en Estela –una noia molt grassa amb una veu preciosa– perquè aquella nit l’eliminarien de la manera més cruel i, aparentment, incruenta. Em vaig fixar en més coses: en Scorpio, que cantà l’Ay mamá de Rigoberta Bandini, amb les ballarines ensenyant els pits. Consti: no m’escandalitzà gens. Al cap i a la fi la cançó va dedicada a una mare «que sempre té brou a punt a la nevera» i la petició d’una filla envanida («engreída», diu el castellà) de parar la ciutat mostrant un pit em sembla del tot pueril, encara que hi afegeixi com a nota cultural això del «pur estil Delacroix», pintor francès que no va ultrapassar els paràmetres romàntics del segle XIX. L’home retratà George Sand sense mostrar cap pit i, quan els pintava, eren els de la «Llibertat guiant el poble», al·legoria de la Revolució de 1830. En canvi, em va fer gràcia que els pits de la cançó, entesos com a poder feminista i revulsiu, s’interpretessin des de l’emotivitat de la maternitat i la lactància. La cosa va arribar a la llagrimeta sentimentaloide quan l’Edu –un altre retornat, que defensà El far del sud, de Sopa de Cabra–, acabà al costat de la seva iaia entre sanglots i llagrimetes.
El cas de l’Estela es preparà amb nocturnitat i traïdoria. Havia de defensar Ara que tinc vint anys, de Joan Manuel Serrat. Ho va fer a la perfecció. Elena Gadel li va dir: «Vocalment, un 10». Però... Hi havia un però, que es va treure de la màniga: emotivament no li havia «arribat» perquè era una cançó nostàlgica i melancòlica... Demano: nostàlgica, la cançó d’en Joan Manuel, que vol irrompre amb tota la força dels seus 20 anys, sentint-se bullir la sang? No. La Gadel va complir ordres. Estela passava a la zona de perill i, d’eliminar-la, ja se n’encarregaria el vot popular. (Encara un membre del jurat va tenir la barra de dir-li que la trobaria a faltar!)
El cas de la Núria va ser pitjor. Defensava My head & my heart, d’Ava Max. L’escenografia la va convertir en una sàdica dominatrix en un ambient infernal, amb fuets, espelmes i dos ballarins lligats amb cadenes amb cara de gos. La lletra de la cançó, és aquesta: «Baby, de tant en tant/ penso en mi, ara, i en qui hagués pogut esdevenir/ i després recordo totes les coses perfectes que vam viure/ fins que vaig tallar les cordes del teu petit violí,/oh, uah! // (Cal explicar el camp metafòric d’aquest «tall de cordes»?) «La meva ment té una ment pròpia ara mateix/ i em fa odiar-me/ Explotaré com una dinamita si no em puc decidir, baby// (Quina decisió cal? Una decisió amorosa, òbviament... Ho sabrem tot seguit.) «El meu cap i el meu cor em torturen, sí/ Perquè la meva ment, i els teus braços, vaig als extrems, sí»/ (Va als extrems i, amb la coreografia presentada, aquests extrems eren els del sadisme. Quedava encara més clar amb el que seguia: els àngels bons li diuen que en fugi, però els monstres l’enganyen i li fan confondre sadisme i amor («Quan els àngels em diuen que corri, i els monstres en diuen amor, oh/ El meu cap i el meu cor estan atrapats entremig, sí...» ).
Tinc un nebot de 12 anys que va a classes de teatre musical amb la Núria. Es deuria fer moltes preguntes. I, encara que algú em pugui tractar de carca, em demano si això és un exponent del que ha de produir una televisió pública que paguem entre tots. Només ho demano.
L’endemà, Eurovisió. Estava cantat que guanyaria Ucraïna. Itàlia va haver de combatre un ciberatac de hackers russos contra les votacions a favor d’Ucraïna. Stefania, la cançó de la Kalush Orchestra, un tribut a la mare d’Oleh Psiuk, fundador del grup rap guanyador, ja s’havia convertit en un himne de batalla per a les tropes ucraïneses: «No em podeu arrabassar la força de voluntat;/ el vaig heretar d’ella,/ que era més sàvia que el rei Salomó./ Sempre trobaré el camí de casa, encara que tots els camins estiguin destruïts». Aquí, ès clar, va fer forrolla el tercer lloc de Chanel amb SloMo (Yo siempre estoy ready pa’ romper cadera’, romper corazones). No analitzaré la lletra, uf!. Però la Unió Europea de Radiodifusió (EBU), organitzadora del festival, va haver de reconèixer que hi havia hagut males pràctiques de votació en alguns països (Azerbaidjan, San Marino, Montenegro, Romania, Geòrgia i Polònia). Romania hauria atorgat 10 punts a la Chanel i no un...
Pràctiques manefles a «Eufòria» i trampes constatades a Eurovisió. L’entès que em va fer fixar amb Estela em va dir: «La productora els pensa dur al Palau de la Música i faran la primera pela». «El Palau Sant Jordi, omplirien», responc. Quan envio l’article, ja tenen les entrades venudes per a dos santjordis. Superficialitat, epidermis. Galindaines i bimbirimboies. I milers de joves empassant-s’ho.
