La política internacional d’un govern hauria de ser d’estat. Son pràcticament necessaris els pactes entre els principals partits. Agradi més o menys a Espanya les dues formacions més importants des de la transició són el PSOE i el PP. Darrerament semblava que els seus lideratges d’esquerra i dreta trontollaven. Ciutadans amb Albert Rivera al capdavant va empatar en número d’escons pràcticament en unes eleccions generals amb el PP. D’altra banda, la queixalada de Pablo Iglesias al PSOE oferia la possibilitat d’una nova etapa. Però en pocs anys l’electorat ha comprovat com C’s es desinflava completament i Podem, malgrat gaudir de ministres amb en Pedro Sánchez, patia una escissió que significà una davallada importantíssima a nivell de vots. Ambdós partits pateixen avui d’una manca important de presència en diferents autonomies.
El PSOE, com a força més votada, en les darreres eleccions es veié forçat a un pacte amb Unides Podem. Amb tot, restaren lluny de la majoria absoluta, amb la qual cosa el suport extern de forces independentistes com ERC o Bildu fou imprescindible.
Amb aquest panorama el PSOE ha tirat pel dret i ni les polítiques exteriors les ha consensuades amb el principal partit de l’oposició. I això els ha provocat una inestabilitat difícil de superar.
Pedro Sánchez encara no ha explicat què ha passat perquè Espanya canviés d’estratègia amb el tema del Sàhara. Hom pot tenir les seves sospites, però el govern intenta passar de puntetes fins i tot en seu parlamentària.
La posició espanyola avui no difereix massa de la d’Estats Units o França, però el protagonisme d’aquests països en el conflicte era molt diferent. El suport al Marroc avui s’ignora si és fruit de les pressions americanes, de les amenaces constants marroquines a la frontera o de les escoltes telefòniques al president del govern i a diferents ministres.
Espanya apostava per un referèndum d’autodeterminació al Sàhara. I així es mantingué al llarg de quatre dècades. Els lligams amb els saharauis eren tan intensos que fins i tot portaren al líder del Front Polisario, Brahim Gali, a ser tractat de la Covid19 el proppassat mes d’abril en un hospital de Logronyo. Hi va entrar amb papers falsos, per tal de no ferir a uns marroquins que en assabentar-se exigiren el cessament immediat de la ministra González Laya.
Tard o d’hora s’haurà de saber la veritat i no n’hi ha prou en dir que es tracta d’un problema enquistat des de fa quaranta anys.
Ara el govern s’ha vist obligat a demanar ajut a la UE per tal d’apaivagar el conflicte entre Espanya i Algèria. El trencament unilateral de les relacions comercials significa per a Pedro Sánchez un maldecap impressionant si es té present que el 40% del gas arriba d’aquest país. La Comissió Europea s’ha posicionat al costat d’Espanya atès que el conflicte afecta al mercat únic. I a causa del suport espanyol al Marroc, Algèria prefereix enviar el seu gas a Itàlia o França. Els partits de l’oposició retreuen a Sánchez si abans de canviar el rumb en el conflicte saharaui, Espanya hauria avaluat bé els riscos d’aquest posicionament davant la crisi energètica actual.
Seria bo que les polítiques exteriors es consensuessin entre els dos principals partits espanyols. I cal sentit d’estat, la qual cosa no tenen els actuals socis del PSOE. Sánchez hauria de pactar amb el PP, certament. Però Feijóo, si de debò aspira a La Moncloa, hauria de ser conscient que en la seva primera sortida a l’exterior com a cap de l’oposició no es pot dedicar a criticar Espanya perquè llença pedres en el seu propi teulat.
