El 4 de juny passat, en el congrés de Junts per Catalunya celebrat a Argelers (un poblet del sud de França), Toni Comín exigia convertir «d’una santa vegada el Govern de la Generalitat en una eina de confrontació» i també «els carrers i places en escenari d’un desbordament democràtic i determinat» contra l’Estat espanyol per anar «més enllà de l’1 d’Octubre».
Amb molta vehemència, va justificar el seu «exili» com una acció per internacionalitzar la «causa catalana», alhora que establia un paral·lelisme entre la seva situació i la dels exiliats de la Guerra Civil. Va recordar que Argelers va ser un camp de concentració que l’any 1939 va aplegar milers de refugiats. Aquest personatge curt de gambals aprofitava l’homenatge als vençuts que van tardar anys en retornar per afirmar que els «exiliats» d’ara tornarien molt abans i victoriosos. Quina poca-soltada!
Tot seguit, va dir que «el franquisme no ha acabat del tot» i, amb exaltació messiànica, va repetir que «hem d’aconseguir la victòria (...), guanyar la república, no unes eleccions sinó la plena llibertat». La paraula màgica va ser: «Guanyarem, ens ho hem de creure». Davant d’un auditori exultant, era una súplica més que una exigència.
En un estat de deliri evident pel grau d’incoherència i confusió mentals, l’orador repetia: «Si ens convencem que som prou forts per guanyar, aleshores serem més i guanyarem». Quin prodigi d’embarbussament!
Per reblar el clau, reclamava confirmar les paraules amb fets, perquè «no hem vingut per escalfar cadires». Així recollia l’esperit d’una proposta de la ponència política que s’haurà de votar en la sessió del congrés el 15 i el 16 de juliol.
Què es planteja? Doncs sotmetre a la militància la possibilitat de continuar o no la coalició de govern amb ERC. Bé, una cosa és dir i l’altra és fer. En el fotimer d’organismes de la Generalitat hi ha massa càrrecs de Junts amb sous d’escàndol i prebendes de tot tipus que no estaran disposats a anar-se’n al carrer. Una cosa és participar en la il·lusió de voler «culminar la independència» i una altra ben diferent sacrificar el benestar material que gaudeixen. Tampoc molts dels alcaldes i regidors de Junts renunciaran a pactes per governar pobles i ciutats en nom d’unes conviccions utòpiques.
És a dir, una proposta arrauxada, com la de Toni Comín i d’alguns de la cúpula de Junts, més aviat «importa un comino» o, el que és el mateix, tant se li’n dona a la majoria de la gent.
Les posicions maximalistes de l’acòlit de Puigdemont només són un brindis al sol d’un tarambana que, com el seu líder, abandona el vaixell i es refugia en el fantasmal Consell per la República per seguir tirant de la rifeta.
Mentre hi hagi rucs, els murris aniran a cavall!
