Quiosc

Diari de Girona

Lluís Bosch Martí

On són els pacifistes?

La invasió russa d’Ucraïna perpetrada per l’exèrcit rus, dirigit pel neostalinista Vladímir Putin, ha sobrepassat ja els primers cent dies de sang, morts, destrucció i barbàrie, que han repercutit no només en la societat soviètica sinó, de retruc, en tota l’economia mundial, especialment en l’occidental.

A banda de les operacions militars en l’escenari bèl·lic, es lliura una altra batalla informativa propagandística, en la qual hi intervenen, a part dels contendents, la intel·ligència militar britànico-ianqui que assessora les tropes ucraïneses i, aprofitant que l’Onyar passa per Girona, escombra cap a casa per sumar nous països a l’OTAN.

Anglesos, americans, francesos, espanyols i d’altres, espelluquen l’ocasió per provar noves armes sobre el terreny, per tal de revaloritzar els seus arsenals/catàlegs, atès que és sabut que una arma que ha estat provada en combat, automàticament passa a tenir un altre preu.

Ambdós bàndols han aconseguit que no hi hagi imatges públiques del conflicte, per no ferir susceptibilitats en horari familiar, però es parla que, a hores d’ara, «l’operació militar especial» ja s’hauria cobrat la destrucció de 4.000 tancs i 27.000 vides de soldats russos, un preu massa alt per a una guerra que no ha estat mai declarada.

El discurs oficial del Kremlin és que lluiten contra els nazis ucraïnesos i els neoimperialistes occidentals, en un intent de convertir el conflicte en una croada patriòtica com la que va lliurar l’exèrcit roig quan va combatre contra els alemanys a la II Guerra Mundial. Sembla, però, que això no cola i que la moral de les tropes de lleva que Putin ha enviat al front estaria començant a flaquejar.

El somni utòpic dels bolxevics, d’un planeta unit per tot un seguit de repúbliques socialistes, ha esdevingut una quimera i la realitat és que totes les nacions, al que aspiren avui, és a ser un estat independent, lliurat en cos i ànima a l’economia de mercat capitalista.

Lenin i Trotsky tenien en el seu ideari el convenciment que calia exportar la revolució arreu, és per això que volien ajudar primer als obrers alemanys espartaquistes de la república de Weimar, i després als d’Hongria, Polònia... Aquests últims no varen estar-hi d’acord i varen frenar a l’exèrcit roig a les portes de Varsòvia.

Amb Ucraïna sí que se’n varen sortir i així, encara avui, els antics soviètics consideren Kíiv la capital del paneslavisme rus.

Amb la mort de Lenin, Stalin es va fer amb les regnes del poder i va imposar el capitalisme d’estat en el seu país, frustrant les aspiracions de la IV internacional d’exportar la revolució d’octubre arreu del planeta. Per assegurar que això no fos possible, el carnisser de Gori va fer matar a Trotsky i el català Andreu Nin, entre molts d’altres.

Un altre actor que contempla com evolucionen els esdeveniments des d’un discret segon pla és la Xina, una superpotència que es mou amb cautela per no perdre l’accés al gas i petroli russos, ni els seus clients occidentals. A Pequín segueixen el conflicte amb molt interès, atès que, depenent de com acabi la pel·lícula, envairan l’illa de Formosa i retornaran a la mare pàtria al fill pròdig que va eixir el 1949, quan els nacionalistes xinesos del Kuomintang varen fundar la República de Xina.

De qualsevol manera, el que està garantit és que acabi com acabi el conflicte, a Rússia, Ucraïna, Xina i a Taiwan continuarà havent-hi un règim de lliure mercat, en les seves diferents versions neoliberals o de capitalisme d’estat.

Dels articles que he llegit darrerament sobre la guerra d’Ucraïna, el que he trobat més lúcid és el publicat per Jurgen Habermas, un filòsof, a punt de fer 93 anys, que és considerat com el principal representant de la segona generació de l’escola de Frankfurt.

Habermas parla amb coneixement de causa atès que quan va acabar la II gran guerra tenia 18 anys. Va viure les misèries del III Reich, l’ocupació aliada i la postguerra. Després el seu posicionament polític va ser inequívoc, apostant per una socialdemocràcia avançada, europeista i universalista. S’ha posicionat contra la política de blocs i, fins i tot, ha defensat que Rússia entrés a les institucions europees i deixar l’OTAN pels americans.

Des de la seva experiència, Habermas en un article intitulat «Fins on ajudar a Ucraïna?», avisa a occident que serà Putin qui decidirà quan el got és massa ple, quan és que els occidentals han traspassat la línia vermella i quin dia, si cal, comença la III Guerra Mundial, un conflicte que, de produir-se, enfrontarà a les grans potències que, no ho oblidem, totes disposen d’un imponent arsenal nuclear.

Ara mateix i, a banda de les tribulacions de l’emèrit i la família reial, la guerra d’Ucraïna és el tema amb el qual obren els informatius tots els telenotícies occidentals.

En general, fora dels mitjans, avui l’opinió pública està desmobilitzada. Això fa que ens preguntem on són els pacifistes d’altres èpoques, els Gandhi, Einstein, Bertrand Russell, Sacristán,... que inspiraren els desapareguts i enyorats Comitès per la Pau internacionalistes, com el que hi havia a Girona, que deien no a l’OTAN ni al Pacte de Varsòvia, no a la cursa d’armaments. On són avui tots aquells pacifistes de pedra picada que omplien places i carrers?

Compartir l'article

stats