Hi ha un nombre considerable de persones que no estimen la democràcia, com a forma de govern d’un estat republicà o d’una monarquia parlamentària. Per a ells la democràcia és una organització política perversa i injusta i que els polítics demanin el vot amb cares campanyes electorals és un error garrafal perquè la gent no sap res d’economia, ni de política, i no poden opinar sobre el que no saben, menys decidir el govern.
El rebuig a la democràcia no és una qüestió circumscrita a Europa, sinó de proporcions universals; passa en estats de democràcia arrelada com els Estats Units, o en altres de menys tradició com en el Brasil d’en Bolsonaro. L’assalt salvatge al Capitoli el gener del 2021 per part d’una horda de salvatges, engrescats pel xèrif Trump, va posar en relleu com l’extrema dreta vol adoptar mesures èpiques, emprades en el western, per resoldre conflictes i eliminar els contraris.
Alguns antidemòcrates voldrien una rígida dictadura a l’estil franquista, perquè ells hi van viure bé i han transmès a la prole una lliçó optimista adverant que tothom treballava cobrant bones mesades, no hi havia atur, ni immigració, plena seguretat ciutadana, la gent gaudia de casa pròpia i d’un mes de vacances i llibertat per viatjar i per enraonar. Reconeixen que hi havia quatre amargats dissidents ingovernables, però la població vivia feliç, ni coneixia els ministres, només un nom va sobresortir, en Fraga Iribiarne, que va anar a buscar turistes i omplir els hotels d’estrangeres guapes.
Uns altres enemistats ara amb la democràcia preferirien el govern dels millors professionals, dels homes ínclits i justos, com pensava algun clàssic grec, per exemple l’idealista Plató volia una societat manada per filòsofs, homes prudents i entenimentats, a sota els militars, que vetllarien per l’ordre intern com el fronterer i a baix del tot la classe treballadora productora dels béns materials.
Vox és un partit de protesta i un partit de govern, aquesta contradicció és electoralment atractiva perquè els seus partidaris interpreten que s’ho van a carregar tot, fins a l’essència mateixa de la democràcia, però només ho podran fer si són al govern, com ho va fer Hitler amb el seu partit nacional socialista alemany. Santiago Abascal, el líder de Vox, dona la imatge perfecte dels falangistes franquistes.
El mercat electoral de Vox es divideix en dues categories: els que sempre han volgut votar l’extrema dreta i esperaven un partit descarnat i dur, no còpies defectuoses com Cs i el PP, i els que havien votat al PSOE, a Cs i al PP, aquests formen el gran col·lectiu dels desencants, dels desafectes, farts de tanta corrupció en els partits i manifesten que sempre havien pensat que no votarien mai l’extrema dreta i s’han sorprès quan han acabat votant-la.
Aquesta democràcia, aquest model de monarquia parlamentària sota l’ègida d’un rei que no els ha satisfet, també optarien per un règim autoritari centrípet que anul·lés la disbauxa autonomista.
La democràcia espanyola no s’ha fet estimar, molts senzillament esperaven una altra cosa millor i ara se senten defraudats, descreguts i cínics amb els partits i es van fer abstencionistes, no han volgut saber res de política, però amb Vox han tornat a anar a votar.
Hi ha una incomprensió sociològica sobre el que representa Vox i l’atracció que suscita entre un nucli important de la població; els experts en els fenòmens socials solen ser cultes i progressistes i acostumen a projectar el seu prejudici a l’hora d’escodrinyar el pensament col·lectiu; això es va notar quan se celebraren les eleccions al Parlament el 14 de febrer del 2021.
De la mateixa manera que la vaig encertar, contra totes les enquestes, publicant, vuit dies abans dels comicis, que Vox trauria 12 o 13 escons (11 en va guanyar) igual reconec que em vaig equivocar escrivint sobre les eleccions de Castella i Lleó que el PP guanyador no pactaria amb Vox per formar govern i el PSOE s’abstindria, com passà en el Congrés de Madrid amb Rajoy, que provocà la revolta de les bases socialistes contra els barons, capitanejades per Pedro Sánchez.
L’afirmació de què Vox trauria 12 escons provocà una reacció agressiva i més d’un em digué que el meu cap no carbura bé; Catalunya no és Espanya i aquí no hi ha racistes, masclistes, carques, franquistes, ni xenòfobs, ni negacionistes al canvi climàtic.
Vox es presenta contrari a les autonomies; tanmateix, el poder és llaminer i alguns militants ocupen càrrecs de prestigi, ben remunerats, i voldran seguir. Vox pot revisar el concepte, canviar-li el nom i buidant l’autonomia de contingut polític i convertir-la en una administració local. El lema de campanya de Vox a Andalusia és «Espanya, una única nació».
Les enquestes andaluses apunten la possibilitat que el PP aconsegueixi la majoria absoluta i que Juan Manuel Pacheco es revalidi com a president. Això no obstant, m’alegraria perquè no li passaria pel cap al PP la temptació de rebre el suport de Vox i tal fet significaria una dura patacada per partit en constatar que una comunitat cabdal com l’andalusa no els necessita per res igual que seria un càstig sever per la Macarena Olona, que felicità la companya de partit Carla Toscana que en el Congrés dels Diputats va elogiar els piropos (em nego a dir floretes com aconsella el DIEC 2).
Se suposa que PSOE pot quedar com a segona força perquè encara està purgant en una lenta travessia pel desert els desencerts dels dos presidents: en Manuel Chávez i en José Antonio Griñán.
Diumenge a la nit sabrem com ha anat i si tira endavant el pacte nacional d’acord entre el PP i el PSOE contra Vox que vaig proposar en l’article «El necessari i urgent pacte estatal».
