La darrera setmana de flors, de l’any post pandèmia, ha generat un punt de satisfacció de, com a mínim, dubtosa anàlisi. Potser que dos anys d’aïllament ens hagin esborrat alguns records, però no recordo una inundació de gent tan desbordant com la del darrer dissabte de l’esdeveniment. I no és que això ens hagi, per si mateix, de fer-ho valorar positivament. De fet ens ha deixat una sensació d’inundació, i no especialment d’art, de manca de direcció dels muntatges, de cert voluntarisme sense risc, on l’experimentació hi ha estat absent, i on amb la ingent s’hi ha barrejat la brutícia –dels regalims oleics dels residus, de l’esquitx expansiu de pintures sobre les llambordes.
De la Girona grisa a la Girona dels colors de les cases del riu. I ara la Girona de la flor, de la flor pansida. La segona setmana de maig Girona ha passat de fomentar el donar a conèixer racons ocults i invisibles de la ciutat vella, magnífica exaltació de la pedra i la història, a exaltar el cofoisme, un cert cofoisme pel consum, el consum ràpid i el consum fàcil. Les botigues d’andròmines de baixa qualitat per forans desplacen abusivament els comerços tradicionals. I com no, amb exaltació d’èxit, també la colonització dels ciclistes i els seus condominis –grans balises amb rodes i grans embalums de cartró al carrer fora d’hores i fora de lloc.
Un cert corrent de benefici immediat concentra la mirada cap a la banalitat. La Girona abocada al visitant, de quatre hores amb autocar o sis amb tren d’alta velocitat, que busca la fabulació de les llegendes i menysté la saviesa dels museus. I mentrestant què estem fent pels qui no han pogut tornar a obrir els negocis després de la pandèmia, o els que han resistit a base d’eixugar estalvis per pagar treballadors i lloguers. Els estem ajudant tant com a aquells que venen a fer despesa als seus exclusius economats? –establiments liderant rànquing de llocs amb encant, mentre les rajoles segueixen esberlades a Santa Clara.
Aquesta Girona que conserva encara grans edificis eclesiàstics al centre de la ciutat, buits o a mans de petites congregacions, que aspiren a canviar de mans, canviar d’ús urbanístic i de preservació patrimonial. Mentre hi ha qui deixa fer i mira cap un altre costat. Aquesta Girona que no perd la son per mantenir l’edifici de l’antiga audiència o l’antic molí de Santa Clara buits, i no de fa pocs mesos, mentre té la «Sopa» saturada i sense alternatives d’allotjament social. –I amb aquesta persistència d’escombraries fora dels contenidors, les taques de pegats negres al terra, les papereres desbordants,…
Pot sols el paisatge d’una ciutat digerir ocupacions banals tan desmesurades?
I es pot conviure amb la desaparició i desertització a la ciutat de negocis locals i pels locals?
A la nostra ciutat serà un pas més irrecuperable veure les persianes opaques de la llibreria Geli.
