Quiosc

Diari de Girona

Jordi Costa Subirós

El sàtir que m’acompanya

De més jove no n’era conscient. Transcorreguts els anys la seva presència se’m fa tan pregona que la podria dibuixar. Em recorda a un d’aquells sàtirs que formava part de la corrua de Bacus que dansaven i cantaven al so de flautes i timbals. Darrerament li ha agafat per imitar-me. Parlo amb algú i, com si la meva veu fes eco, l’escolto amb veu aflautada. Llegeixo un llibre i el sàtir ho fa amb cara de saberut. Faig l’amor i ell al meu costat imita els meus moviments reptilians. Estic al súper, agafo un producte dietètic i ell a prop meu s’acaricia el seu ventre de buda feliç. Aixeco peses i el poca solta fa bola amb un braç. Parlo amb el gestor, li dic que Hisenda no té ànima, i el sàtir sobre una taula es peta de riure. Ara mateix al meu costat simula que escriu en un ordinador i es passa la mà pel front per treure’s la suor. Per què se’n riu de mi? Per què considera que tot el que faig resulta ridícul? Un psiquiatre m’ha dit que no és cap deliri. La psicoanàlisi no ha trobat cap nexe causal amb el comportament de la meva mainadera. Iker Gimenez em digué impostor i m’engegà. Un exorcista no hi ha vist res demoníac. Finalment gràcies a la Navalla d’Occam, que insisteix que quan sentis un renill pensa en un cavall i no en una zebra, he descobert qui s’amaga darrere el sàtir panxa content. És la mort.

Sento a dir que la mort és tabú en la nostra societat. Sempre que parlem de la nostra societat donem a entendre que totes les anteriors no compten, com si existissin en un estat d’indigència cultural. Crec que paradoxalment la mort és tabú des del dia que Adam i Eva hagueren d’abandonar de pressa i corrents el paradís. La mort és un contratemps que ocorre als altres. Racionalment sabem que ens hem de morir, però ens resulta extremadament delicat assumir el significat de la finitud. Freud deia que l’inconscient ignora la mort. O, amb altres paraules, que l’inconscient ens diu que som immortals. Com podríem viure sota el pes de la sentència de Heidegger que som criatures per a la mort. Un amic meu deia que som cadàvers amb permís penitenciari.

Només en comptades ocasions el significat del memento mori ens provoca un estremiment de les meninges. Apaguem el llum disposats a dormir. Silenci i obscuritat. No aconseguim conciliar la son. Un pensament ens atrapa. Morir no és altra cosa que silenci i obscuritat. Silenci i obscuritat per sempre més. Centenars, milers de generacions existiran sense que en formem part. L’univers s’extingirà, un nou bing bang serà la llavor d’un altre univers amb data de caducitat, i continuarem sent silenci i obscuritat. Obrim el llum. Respirem profundament una estona o agafem un llibre. Poc a poc la cafarnaüm de la vida apareix per rescatar-nos del forat negre.

Com que resulta que hem de continuar ballant, sigui amb la més lletja o amb la més guapa, no en queda altra que fer una mica les paus amb el sàtir. Potser no és tan ximplet com sembla, potser podem aprendre alguna cosa d’ell que ens ajudi a fer la vida més amable. Si la presència del sàtir se’ns fa insuportable sempre ens quedarà el recurs d’apostar que la mort no és una porta que es tanca, sinó una porta giratòria. Cada vegada són més els que tornen després de quedar il·luminats per la llum al final del túnel. O que renuncien a part dels seus estalvis perquè un guru els guiï pel laberint de vides passades. I per un mòdic suplement els farà coneixedors de vides futures. També podeu comprar un columbari en una parròquia perquè guardin les vostres cendres. Guardades a casa ningú us garanteix que una vegada llegides les vostres darreres voluntats no acabeu a la fossa sèptica.

Compartir l'article

stats