Catalunya sense el turisme no hauria assolit el grau progrés del que gaudeix, a ell també li deguem cert gust pel cosmopolitisme, sense oblidar de que es una activitat que implica directa o indirectament a molts d’altres sectors, és en definitiva, un motor econòmic clau per la nostra societat. Tenim un país on viure és agradable i on la història ha deixat un pòsit prou interessant perquè sigui interessant visitar-nos.  

L’estigmatització del turisme per una part de la població és un fet, la majoria dels retrets són injustos i el que és pitjor, són fets des d’una superioritat moral excloent de tot diàleg. 

Destaquem d’entre altres tres tipologies de turista: d’estiueig, viatger o de vacances. L’estiuejant (hivernejant) és un turista assidu del lloc on va, l’adopta com una segona pàtria i li agrada arrelar-s´hi. Compta com a turista però en el fons no ho és, vol ser vilatà però tampoc ho és. Caldria que els municipis d’acollida el tinguessin més en compte, ja que dona volum i estabilitat a l'economia local.

El viatger és el turista primigeni, volta per conèixer i experimentar, i, per tant, és canviant en les seves destinacions. Per atraure’l cal preservar la identitat local i la singularitat del territori, tenim un patrimoni cultural que no tan sols s’ha de protegir també cal crear-ne de nou, doncs aporta com a mínim tres bons inputs: ens enriqueix com a societat, crea llegat pel futur i es una font d’atracció per un públic de qualitat.

El que gaudeix de les vacances a un lloc diferent del seu domicili habitual o de la segona residència és el turista tipus del nostre temps, les vacances pagades en son la gran força motivadora, té la tendència d’anar allà mateix que tothom i en les mateixes dates, fet que crea massificació i estacionalitat en els seus destins. Estaríem força d’acord en que caldria fugir del turisme massiu i despersonalitzador però oblidem amb aquesta desqualificació a l’individu que moltes vegades no pot triar les dades de les seves vacances i que té el dret de fer el que vulgui quan vulgui, evidentment dins unes normes. Per l’altre costat un cop desenvolupats els grans centres turístics de masses, que fem amb ells? No oblidem que generen recursos capitals pel nostre progrés i que si arriba un canvi dràstic en la seva oferta sempre apareixeran nous destins que els supleixin, la demanda d’aquest tipus, agradi o no, hi continuarà sent. Que cal fer?

El respecte pel medi ambient és ja una exigència en totes les activitats econòmiques, pel que fa al sector turístic el propi compliment d’aquesta premissa acabarà sent un reclam en sí mateix, cal treballar en aquesta direcció doncs un turista cada vegada més conscienciat exigirà polítiques mediambientals demostrables i no només de rètol.

Hem de retornar a un urbanisme amb personalitat, hi ha qui parla de no construir més a primera línia del litoral o a zones amb paisatges vulnerables, jo aniria més lluny, potser fins i tot cal enderrocar, respectant drets adquirits, monstres de ciment obsolets a llocs emblemàtics. 

Cal corregir dèficits d’infraestructures com el corredor mediterrani, la manca de connexió global de l'aeroport de Barcelona, la infrautilització dels altres aeroports del territori i la seva no connexió amb el tren d’altra velocitat. A les nostres carreteres hi ha punts amb saturacions inadmissibles que cal solucionar mentre el transport públic no millori en aspectes com freqüències, comoditat i trajectes. 

El parc d’habitatges a municipis amb forta estacionalitat podria oferir-se com a lloc de residència per a teletreballadors i professionals que poden practicar un semi nomadisme de qualitat. Uns bons serveis, un preu de l’habitatge competitiu i els seus encants naturals serien el seu reclam. 

L’oferta opaca i d’ínfima qualitat s’ha d’erradicar, el mal servei en els temps de les xarxes socials i de la informació instantània fa danys reputacionals que afecten greument a tots els operadors. Precisem de formació turística de qualitat, els casos d’èxit en la gastronomia en són un clar exemple. Qualsevol nivell professional que intervé en el paquet turístic ha de tenir una formació específica en la seva tasca, un repte atàvic és el del coneixement d’idiomes. Els actors de l’escenari turístic han d’aspirar a ser bons professionals i el sector a atraure talent. 

Catalunya és una multimarca turística de primer ordre amb una oferta d’ample espectre i amb sinergies prou evidents, l'estacionalitat de bona part de l’oferta pot reduir-se amb l'especialització i la creació de noves experiències, no oblidem tampoc l'organització de grans esdeveniments pel seu fort impacte mediàtic.