Quiosc

Diari de Girona

Jordi Dalmau

Profunditats al Pla de l’Estany

Hi ha una llegendària profunditat del llac de Banyoles. Les cròniques certifiquen que aquí hi ha tota una fondària, amb testimonis cruels. Però la comarca també té una altra profunditat, d’una altra mena. És el gruix dels segles, un patrimoni acumulat, que procedeix de les deus de la història i del treball sedimentat per unes generacions amb traça artística. Escampat pels onze municipis hi ha un patrimoni artístic relacionat amb la religió, nombrós, qualitatiu i estimat, que uns estudiosos han fet l’excel·lent servei d’aplegar-ho en un llibre. Un patrimoni que –tota vegada que parlem de profunditats– s’escauria de dir que l’han aflorat, encenent aquella llàntia bíblica de justificació: «perquè il·lumini a tots els que són a casa.·

Ha sortit el llibre Iconografia religiosa del Pla de l’Estany, de Jordi Galofré, Josep M. Masip i Miquel Rustullet. Diuen els autors que l’«escriptura» els ha ocupat tres anys, però és evident que hi havia una llarga maduració interior, sense temps, que el pas i el rastre de les èpoques deixa a la ciutadania sensible. El llibre ens porta notícia exacta del patrimoni existent ara a tots els municipis del Pla de l’Estany. I així, al llarg de 270 pàgines tenim oberta la visita d’un esplèndid document que –és d’esperar– portarà el lector al recorregut real de la comarca. Les obres ressenyades van des de les venerables fins a les curioses, amagades unes, conegudes altres.

Només un tast de la diversitat de les obres ens trasllada des dels llocs més coneguts i familiars fins als més ignorats, per no dir inexistents, trobem notícia precisa de Santa Maria dels Turers, però també de Santa Caterina d’Espasens; el llibre ens acompanya tant a Sant Cristòfol d’Usall com al monestir de Sant Esteve de Banyoles; la visita guiada arriba a retaules del XVI i vitralls del XX, igual que a alabastres policromats, creus processionals, claus de volta i calaixeres del XVIII. Aquí es dispensa tanta atenció a la solemnitat majestuosa de l’arc triomfal del presbiteri de Santa Maria de Porqueres com a aquella senzillesa corprenedora d’una imatge que es pot veure el dia de l’aplec a l’ermita de Sant Bartomeu de Matamala: és Sant Bartomeu, que va morir espellat (sí, espellat, els seus botxins li varen arrancar la pell) i la imatge mostra el sant amb la pell penjada a la seva pròpia esquena.

Al final del llibre hi figura un vocabulari que facilita i desvetlla el coneixement i l’interès. L’obra ofereix una atenció ben diversa; primer com a testimoni i observatori de la religiositat que en aquesta terra ve de molt lluny, i després també com a punt d’atenció envers la creació artística que neix i perdura al llarg del temps. És a dir, el llibre farà feliç a qui s’insereix en el món de la iconografia religiosa, i el llibre també és una eina de treball per als historiadors de l’art i per als profundament curiosos i tots els seus derivats. Heus aquí que l’obra ara presentada pot esdevenir un signe de pluralisme respectuós. El pas del temps queda prou testimoniat en les maneres artístiques de manifestar i propiciar el sentiment religiós ja no local sinó ecumènic. La reverència està servida.

Per molts anys, autors, que la vostra obra és una profunda referència d’un treball tan necessari com ben realitzat. Per acabar la recomanació de la lectura d’avui , podem recollir les paraules contundents del recordat bisbe Francesc, que encara va ser a temps de llegir-lo i fer-ne el pròleg: «Un laboriós i magnífic treball.»

Compartir l'article

stats