1 He anat amb en Miquel i la Montse a una fira de vins. És una tarda-vespre d’aquesta primavera tòrrida, l’ambient convida a beure, a xerrar, a riure. La plaça s’ha anat omplint de persones que tenen ganes d’encetar el cap de setmana fent uns vins a l’aire lliure. Ens hem assegut en un banc llarg, al nostre costat un grupet brinda i es fa fotos. A l’altra banda, una parella es mira com si no hi hagués ningú més al món, amb més ganes de menjar-se que no pas de beure vi. Em fixo en un noi de pell negra que també s’ha assegut al banc. Se’l veu cansat. Amb la mà dreta agafa un carret de la compra: no costa gens deduir que hi du la seva vida. La seva figura sembla absolutament fora de lloc en aquest entorn de festa i hedonisme. Tinc la sensació que soc l’única que l’ha vist.
2. Quan anem cap a la fira de vins passem per davant d’un senyor assegut en un portal, amb una motxilla al costat i un bric de vi al davant. Un home que camina davant nostre comenta al seu amic: «Mira, aquest se’ns ha avançat: ja està fent un tast de Don Simón».
3. Al grup de whatsapp de la comunitat de veïns s’ha iniciat una conversa sobre la necessitat de solucionar «el problema de brutícia provocat per indigents» en un entrant adjacent a la nostra escala. El local havia estat un banc, i fins fa poc hi havia una porta que s’hi havia posat, precisament, per impedir que els sense sostre hi dormissin. Però la porta ha desaparegut, i una persona s’hi ha instal·lat des de fa uns dies per tenir refugi. Entenc els problemes de salubritat que comporta que algú dormi, mengi, begui i, segurament, pixi i cagui en una entrada al costat de casa. Però em descol·loca profundament que cap dels veïns tingui en compte que aquesta brutícia la genera algú que no té on viure. Es parla d’enviar queixes a l’Ajuntament i a l’entitat bancària propietària del local, però no d’avisar a Serveis Socials. No goso escriure res al grup. Al cap d’uns dies, tot net. Ni rastre de les poques pertinences de la persona que dormia allà. Com si mai hagués existit. I s’ha tornat a instal·lar la porta que blinda l’entrant. Ja podem dormir tranquils.
4. De camí cap a la feina, veig una tela verda que cobreix un banc que hi ha entre dos arbusts. Penso que deuen estar fent obres i que han posat la lona per protegir eines. Al cap d’un parell de dies, el banc segueix cobert però no hi ha obres enlloc. M’emporto un ensurt enorme quan veig moure’s la tela: des de sota, una mà l’aparta i en surt una dona amb un vestit llarg de colors, un turbant, i el rostre tapat per una tela fina. El cap m’explota quan entenc que està vivint allà. La veig de vegades caminant pel carrer. Canvia sovint de vestit, va impecable, i sempre amb la cara coberta. Els dies que cau el sol a plom, la veig asseguda al terra, a prop del banc, a l’ombra d’algun arbre. Quan plou, posa un plàstic sobre la tela verda. Llegeixo en una crònica d’en Marc Verdaguer publicada en aquest diari que es diu Kadija i que prefereix dormir al carrer que anar a La Sopa perquè «tinc més llibertat». Cinc dies més tard, la veig plegant pulcrament la tela verda. Se’n va, no sé on, arrossegant tres maletes, carregades d’una dignitat que ningú ha aconseguit prendre-li.
