Epi, Joan Guisset, Pep Pujols, Gig Sims, Àlex Portas, Manolo Álvarez, Alberto Díaz, Miki de los Aires, Joan Montes, Jimmy Wright i evidentment Guifré Gol a la banqueta, formaven l’equip que el 7 de maig de 1988 va derrotar el poderós Cajamadrid a Palau Sacosta i va assolir l’ascens a la lliga ACB sota el nom de Valvi Girona. Fins el dia d’avui, l’únic conjunt gironí que ha pujat a la màxima categoria del bàsquet masculí estatal, en la qual s’hi va estar vint temporades ininterrompudes.
Aquella va ser una nit de glòria que va donar pas a dues dècades en les quals Girona es va bolcar en el món de la cistella, veient com Palau Sacosta es canviava pel nou Fontajau i com l’esmentat Valvi es transformava en Girona Gavis, Casademont Girona i finalment en Akasvayu, nom amb el qual varen morir el club i el bàsquet masculí d’elit a la ciutat, el 25 de juliol de 2008.
Aquest cap de setmana, Fjellerup, Jawara, Sturup, Vecvagars, Franch, Sorolla, Sevillano, Urtasun, el pal de paller Marc Gasol, i tres gironins com Sàbat, Vila i Sargatal poden arreglar allò que es va espatllar fa catorze anys. Perquè darrere d’un ascens hi ha l’eufòria de la base, la rellevància esportiva d’estar entre els millors i la potencialitat de la mateixa ciutat.
I ara que això pot tornar, els que varen viure allò tornen a recordar el temps que varen estar lamentant que es perdés una plaça que sempre s’havia defensat amb molt orgull, dignitat i una gran dosi de sacrifici de molta gent. Començant per Joaquim Vidal, a qui sempre va associada la paraula ACB. I és amb tot mereixement que sigui així.
Els més joves no ho saben, però el bàsquet també va tenir la nit del Lugo... i la de l’Osca, una tarda esbojarrada a Manresa, el cap de setmana de la FIBA Cup, l’ULEB de Torí, grans noms propis i alguns mites. Dies que aquest cap de setmana poden començar a tornar.
