Quiosc

Diari de Girona

Jordi Xargayó

Diputacions fins al dia del judici final

J oan Vidal Gayolà (CiU): «És molt probable que les diputacions quedin com organismes simbòlics. És de suposar que la llei de Règim Local que elabora el Parlament suposi la seva fi». Miquel Noguer, del mateix partit que Vidal Gayolà: «Jo fa 30 o 40 anys que sento que les diputacions s’han de suprimir, però no s’han suprimit i tothom està content». Entre les declaracions de Vidal Gayolà (primer president de la Diputació després de la dictadura) i Noguer (actual president) han passat 42 anys. I, efectivament, les diputacions ni s’han suprimit, ni se suprimiran. Cert que presten serveis essencials a municipis petits i, a Girona, tenen empreses rellevants com Semega, però, per damunt de tot, són una magnífica agència de col·locació pels partits polítics. A cap interessa la seva desaparició.

Jordi Pujol pretenia integrar les diputacions a la Generalitat sense que desapareguessin: canviar tot per no canviar res (Giuseppe di Lampedusa). Quan va veure que la majoria eren controlades per CiU, mai més es va tornar a parlar de la seva desaparició, llevat d’aquells moments en els quals calia treure el manual nacionalista. Una de les últimes vegades va ser l’abril de 2013, en ple procés, quan CiU va votar en el Congrés a favor d’una proposició no de llei del BNG per «reduir o simplificar» les Diputacions «com a primer pas per a suprimir-les». El vot de CiU favorable a la proposició el va defensar, curiosament, un antic president de la Diputació de Girona, Carles Pàramo. Jordi Pujol va doblar l’aposta creant els Consells Comarcals: amb 42 comarques a tot Catalunya, sumin el nombre de càrrecs que això representa

Deia Miquel Noguer: «Tothom està content». Efectivament. Desconec com funciona a la resta d’Espanya, però a Catalunya govern i oposició pacten càrrecs, assessors i sous, per a tot el mandat quadriennal, i a viure, que són quatre dies. Gràcies a les diputacions, per exemple, el PSC i JxCAT van pactar a Barcelona que la dona de Carles Puigdemont, Marcela Topor, cobrés 6.000 euros mensuals per un programa de televisió sense audiència. O que la presidenta, Núria Marín, percebi un salari de 104.000 euros anuals, o que el vicepresident, l’incombustible i reconegut saltimbanqui Ferran Mascarell, cobri 90.891 euros. I, com que les Diputacions no són organismes d’elecció directa, sinó més aviat opaques, cap ciutadà pot fiscalitzar-les. Així, els partits polítics poden col·locar a la Diputació de Barcelona 92 afiliats amb l’eufemístic càrrec d’assessor. I 27 a la de Girona, amb uns salaris que van dels 60.221 euros anuals als 39.417 euros. Molts no saben ni on és la seu de la Diputació.

Tothom parla de suprimir-les, fins que entra en el sistema i s’adona que és una canongia immillorable. Recorden quan una de les grans propostes de Ciutadans era suprimir les Diputacions? Doncs, els últims quatre anys ha presidit la de Zamora amb un sol diputat. O no cal anar tan lluny. Aquí, tenim la CUP. Quan va entrar per primera vegada a la Diputació de Girona, l’any 2015, el seu diputat, Lluc Salellas, va proclamar que fiscalitzarien l’actuació política i va advocar per la desaparició d’aquestes institucions (de fet, l’objectiu de la CUP era crear-ne més a tot Catalunya, amb la implantació de les vegueries). I cal reconèixer que la CUP va començar bel·ligerant. Només entrar, va destapar que la Diputació havia pagat 12.221 euros per una maqueta del nou Bulli, que estava en un magatzem, que el Patronat de Turisme pagava 216 àpats al Vol Gastronòmic (aquell invent de Puigdemont i uns amics seus) i va denunciar que el director del Patronat es designava sense concurs. Aquesta fiscalització va durar de Nadal a Sant Esteve. La CUP, que volia arreglar el món, va comprovar els avantatges de tenir càrrecs i sous. Des d’aleshores, algun postureig, i muts i a la gàbia.

Ja ho veuen, fa quaranta anys les diputacions havien de desaparèixer i les tindrem fins al dia del judici final. Molt típic de la política catalana: dir una cosa i fer la contrària.

Compartir l'article

stats