L’altre dia en Jaume Barberà parlava, i es queixava, de la capacitat del nostre país per ressuscitar temes antics i embolicar-se en els mateixos en comptes d’anar endavant resolent problemes amb visió de futur com ara l’excés de trànsit a l’AP-7, concretament de camions. Ho feia al programa Tot es mou de TV3 presentat per Helena García Melero, una dels participants a la famosa paella oferta per Pilar Rahola Martínez a Cadaqués, lloc on tenen establerta la segona residència ambdues periodistes. Un d’aquests tornar a la vida i que porta temps donant-nos la llauna és el català.
Vagi per endavant, a títol de vacuna contra els que atorguen títols de bons o de mals catalans, que els meus cognoms, els dos, denoten que els meus pares de fora vingueren, la qual cosa és un accident, almenys per a mi, com ho és que un amic porti cognoms dits catalans, quasi tots, i, en canvi, el seu DNI indiqui que el seu lloc de naixement fou Sevilla. El meu pare va néixer a Extremadura, però la seva ascendència era castellana: de Toledo, d’on era el meu avi. La meva mare nasqué a Vila Joiosa i parlà sempre en català, tot i que suposo que inicialment en la seva versió valenciana. Pel que em varen dir, un servidor es feia un embolic entre el castellà emprat al parvulari del Cor de Maria, anys cinquanta i a menys de cent metres de casa, el que utilitzava el pare i el català que usaven tant la mare com els meus companys, amics i els nostres veïns. Les monges suggerien que el castellà fos la meva llengua, però el meu pare s’hi oposà tot dient-los que «ha nascut català i serà educat en català». En aquells temps els pares educaven els fills i no delegaven aquest deure a l’escola com passa avui. Això no obstant, vaig fer tots els meus estudis, inclosos els universitaris, en castellà. La raó fou política. Aleshores, tant costa d’aplicar el criteri del meu pare que alhora era i continua essent d’aclaparadora lògica? Sembla que sí, i més en uns moments en què es polititza tot, vingui o no vingui a tomb. La qüestió és embolicar la troca, com diem, sense saber que la paraula «troca» vingui, molt probablement, del llatí vulgar «torca», referida a un feix de drap o herba cargolada, que devia ser problemàtic de desfer, com ara succeeix amb el renaixement del «problema» de la llengua catalana.
Potser els sorprengui venint d’un antic diputat nacionalista català, però em sembla positiu incrementar en una, dues o més hores l’ensenyament en castellà a la instrucció bàsica. El meu nacionalisme no ha estat mai ni ètnic ni tampoc supremacista, sinó cultural, i en cap cas separador de res ni de ningú. No podia ser d’altra manera disposant de les arrels més amunt exposades acompanyades de la realitat que es donava a la meva ciutat nadiua i a la resta de Catalunya. La mesurable, no la inventada. Un nacionalisme integrador que té les portes i les finestres obertes al món. Si es vol, un nacionalisme com l’entenia sant Joan Pau II: «la nació existeix per i per a la cultura i gaudeix així d’una sobirania espiritual, cultural» (UNESCO, 1980), «però encara en el cas d’una nació de l’existència diferenciada de la qual no tingués cap dubte, la seva sobirania cultural i el dret a la seva pròpia existència no exigeixen necessàriament una sobirania política estatal, essent possibles diverses formes d’agregació jurídica entre diferents nacions, com passa per exemple a Estats caracteritzats per àmplies autonomies regionals» (ONU, 1995). I també: «La pau veritable i durable ha de ser fruit madur d’una integració aconseguida de patriotisme i universalitat». (Discurs als Bisbes d’Argentina, Buenos Aires, 12 de juny de 1982). En conseqüència, un nacionalisme que pretén preservar la unitat en la diversitat.
En aquest sentit, he de reconèixer que en Josep Ll. Carod Rovira va ser un trencador d’imaginaris quan va dir que Catalunya mai més seria monolingüe. El vicepresident del Govern encapçalat pel president Pasqual Maragall tenia l’autoritat de qui, essent independentista respecte del Regne d’Espanya, havia trepitjat el carrer, cosa que avui no sovinteja entre l’anomenada classe política, i l’havia acostat a la realitat pura i dura. Apostava, clar, per ser un sol poble tot assumint les seves diferències lingüístiques, culturals i d’orígens.
El català seguirà essent llengua en la mesura que els catalans ho vulguem, així com altres no catalans que la tenen com a seva, cosa que mitjanament succeeix al País Valencià o en punts geogràfics d’àmbit local o comarcal extramurs de la Península Ibèrica. No n’hi més. Sobretot quan personatges com ara l’escriptora Empar Molinés es passa al castellà per fer-se notar com a pijoprogre dient a TV3 un ¡Toma metáfora! parlant dels contes d’en Victor Català i per donar més èmfasis al que deia. O d’altres que expressen la seva emoció amb un superguay alternat amb un supercool per fer-se els moderns. No es tracta doncs de percentatges horaris a l’escola, sinó de l’ús normal del català com a llengua pròpia i diferenciada per qüestions derivades de l’evolució històrica del llatí vulgaritzat, mai per creure’ns superiors a la resta dels espanyols o aquells que usen el castellà com a llengua al ser la seva.
Això no obstant, el català es troba en desús en la mesura que ha servit per dividir i no pas per sumar i multiplicar. La responsabilitat i la culpabilitat de què l’ús social del català vagi de «calo baixo» la té el maleït procés cap a la independència: En benefici d’un impossible es perdé el conreu de la llengua pròpia, element estructural de tota identitat. Quants plats trencats, mare meva!, que mai no tornaran a la taula comuna.
