Fa tantes setmanes que escric coses d’una aparent seriositat acadèmica que avui, amb aquesta temperatura canicular, em proposo escriure unes ratlles més lleugeres i fetes al vol. Per escriure el que segueix em guiaré simplement pel repàs visual del que veig en aquest despatx. A mà esquerra veig un portallapis comprat a la botiga de The American Colony de Jerusalem, sens dubte l’hotel amb un gust més autèntic i exquisit de l’època colonial britànica a la terra coneguda com a Palestina, abans del naixement de l’Estat d’Israel el 14 de maig de 1948. També veig des d’on escric un dels millors exponents del cartellisme dels anys trenta del segle passat que dibuixa, en tons ocres, el perfil de la ciutat històrica de Jerusalem i una frase que diu «Visit Palestine». Alguns dels visitants a aquesta casa d’estiu es pensen que milito en l’activisme pro palestí. En aquests moments de la vida milito en la lectura i el coneixement desapassionat de les coses, el coneixement precís que ens allunya dels fanatismes i ens fa tolerants i comprensius. Quan invito els meus visitants a aproximar-se al cartell, poden llegir que està firmat per Franz Krauz l’any 1936 i que fou promogut per l’agència de turisme Aron. És a dir, la presència dels jueus a Palestina abans de la fundació de l’Estat d’Israel. El meu germà, només tinc un germà, en Pep, em diu que està gaudint molt amb la sèrie Miss Jerusalén (Netflix) que descriu precisament aquests temps de la vida dels jueus abans de la creació de l’Estat d’Israel. Interpel·la a la reflexió pensar que quan els britànics van acabar patrocinant la creació de l’Estat d’Israel als seus territoris colonials del Llevant (abans part de l’imperi otomà) mai van pensar que seria el germen d’un conflicte endimoniat. Pensaven que els palestins era un poble nòmada que amb facilitat acabarien entenent-se amb els jordans, un regne que sempre els ha tractat no del tot bé. Los coses no van anar així. La identitat del panarabisme es va forjar també en el suport a Palestina. Avui el panarabisme no existeix i els països àrabs estan dividits. Poc es parla dels acords d’Abraham i el seu abast.
A mà esquerra veig un CD de Brahms amb les seves quatre simfonies, interpretat per l’orquestra de Cadaqués i Gianmandrea Noseda. No sé com ha acabat aquest CD, que està pendent d’ordenar, a la taula. Lògicament els CD’s són material arqueològic pels més joves. Començant per les meves filles que lògicament consumeixen música d’una altra manera. Dijous vaig anar amb l’Elna i la Berta a dinar al Mooma sidreria per celebrar el final del seu primer any universitari. A totes dues els hi ha anat molt bé. Orgull de pare. Al final del túnel dels exàmens, les he trobat canviades, bé, reflexives i havent passat per un petit curset de les imperfeccions de la vida. Ho hem celebrat. A mà dreta veig un petjapapers que vaig comprar a un antiquari a Venècia ja fa anys. Lògicament fa referència a la ciutat de Venècia i concretament a un «vértice económico» que es va celebrar a Venècia l’any 1987. Qui sap qui devia ser el primer propietari d’aquesta joia que projecta en una ficció de tres dimensions el perfil del centre de Venècia. L’any 1987, quan tenia 14 anys, va ser per mi un any no ordinari. L’arribada a l’Institut, els primers contactes amb la política –vaig començar tan aviat que també he acabat aviat– i altres records vitals que ara no descabdellaré. Fa quinze dies vam ser a Venècia de vacances, quatre nits, cinc dies. Les petites vacances de quan hem acabat les classes a les universitats. Vam anar al Bauer, que era el meu somni pendent. Ens va sortir a millor preu una estada al Bauer que en un turisme rural sofisticat d’Eivissa que era la primera idea quan vaig obrir l’Ipad. De Venècia me’n vaig enamorar els quatre anys que vaig formar part de la Comissió de Venècia, nom popular del màxim òrgan consultiu en dret constitucional i dret electoral del Consell d’Europa. Teníem quatre sessions plenàries a l’any. Les millors eres les de l’hivern i la primavera, quan la ciutat encara no estava plena de turistes. M’allotjava al Palazzetto Pisani, que en aquells moments tot just era una propietat privada difícil de mantenir que llogava habitacions majestuoses amb vistes al gran canal. Al costat del Pisani hi ha l’acadèmia de música de Venècia i no hi havia moment de major felicitat que sortir d’hora de l’hotel –ben esmorzat– i caminar fins al pont de l’Acadèmia per anar a buscar el vaporetto. En el recorregut sentia com afinaven els instruments o com assajaven les escales que vessaven per les finestres del Conservatori. A la parada de l’Acadèmia pujava al vaporetto. En aquells temps ningú comprava el bitllet, era quasi un servei «ciutadà» gratuït. Baixava a Sant Polo i caminava cap a Sant Giovanni Evangelista, la magnificent seu de la Comissió de Venècia. Allí teníem sessions de tres dies on un dia era el dret electoral de Moldàvia i el dia següent les reformes judicials a Hongria. Hi vaig aprendre molt. Segurament és el millor record d’aquells anys juntament amb la Comissió d’Elecció de Jutges de la Cort Europea de Drets Humans on vaig treballar de 2013 a 2019. Allí escollíem el jutge més qualificat – d’entre tres– per ser membre de la Cort Europea. A més del fort escrutini a porta tancada, era espectacular veure homes i dones fets i sòlids jugant-se la que segurament era la cúspide de la seva trajectòria professional amb un mandat de nou anys com a jutge. Fins i tot els més sòlids els hi podien fallar els nervis. Va ser tota una experiència. Em vaig abstenir de votar en el cas del jutge espanyol però vaig constatar que una promesa política no va servir perquè tot un expresident del Tribunal Constitucional fos escollit com el millor candidat. Va quedar l’últim perquè les coses en el competitiu món europeu no es guanyen prenent cafè en els despatxos del poder de les capitals dels Estats.
Aixeco la mirada i veig llibres que he reordenat en el trasllat. També una reproducció de la Venus de Fidel Aguilar i Marcó (fa anys que m’acompanya) i un gerro de granit noble comprat a Egipte. Tinc ganes de tornar a Egipte el proper Nadal. L’anterior vam haver d’anular el viatge pel Covid que ens va agafar dues setmanes abans de sortir. Un home viscut com François Mitterrand va decidir que un creuer pel Nil seria el seu últim viatge poques setmanes abans de morir. Per aquest estiu hem de mirar alguna illa grega tranquil·la (potser Milos) i fer guaret de Formentera. Arribarà la tardor i qui sap quantes apocalipsis de falta de subministrament de matèries primeres i de conflictes socials. Per tot el que hem viscut, dintre i fora de casa, i pel que sembla que viurem, aquest estiu que encara no ha arribat però que ens anuncien els dies tòrrids, serà un estiu de set de vida. Acabo aquestes ratlles de coses vistes i abocades tot just donant un cop d’ull al meu voltant i a on m’ha portat la memòria i el record –que és selectiu–. Em criden per anar a la platja ara que el sol ja cau. Deixo aquestes línies aquí. M’agrada banyar-me quan el dia s’acaba.
