Quiosc

Diari de Girona

Joan Vila

Retorn al futur: De 2050 a 1970

Aquesta setmana vaig veure un gràfic que em va fer reflexionar. El gràfic era l’evolució històrica de la productivitat mundial i el PIB des de 1950, superposat amb els ingressos mitjans de les famílies. El seu títol era el Gran Desacoblament i la seva interpretació és que la riquesa dels treballadors no ha seguit l’augment de la productivitat i del PIB. Immediatament el gràfic em va recordar un altre de semblant en el que hi ha l’evolució del PIB i del GPI (Genuine Progress Indicator). El GPI mesura l’economia amb més precisió que el PIB, descomptant els efectes negatius. Per exemple, els incendis d’aquests dies el PIB els contempla pel valor del treball dels bombers, les tasques d’extinció i les de restauració posterior. El GPI descomptaria el dany del foc, de forma que la suma del dany més les tasques d’extinció i restauració s’equilibrarien. El PIB pujaria (com en totes les catàstrofes) i el GPI no. Sabem tots que la mesura del PIB és tramposa, que no resta gairebé mai i que només suma. Per això, quan s’observen corbes històriques sempre es troba un punt de desacoblament a l’any 1970 i un altre d’inflexió al 1990 (en aquest cas per la globalització).

Què és el que va passar al 1970? S’havia esgotat el model keynesià, establert després de la guerra mundial, i es va trencar el pacte de Bretton Woods que lligava el valor del dòlar al patró or. Aquell període va ser un període de protestes socials, com el maig del 68, les vagues dels miners anglesos o les protestes per la guerra del Vietnam. S’hi van afegir els xocs petroliers del 73 i del 78. La separació del valor de la moneda d’un patró va propiciar que la creació de moneda (de forma física pel banc central o virtual a través de crèdits) no tingués cap límit que no fos la inflació. Però Estats Units va aprendre aviat que a través del dòlar, que era moneda d’intercanvi internacional, la inflació l’anava dispersant per tot el món, fet que li permetia tenir un límit molt superior en la tasca de fer anar la màquina de bitllets.

Així va ser com va néixer una nova economia que cada vegada es va anar fent més financera i es va allunyar de l’economia tangible. D’aquesta forma la productivitat i el PIB van créixer de forma important, però no la riquesa com l’entenem en productes i serveis. L’economia financera crea valor quan jo us venc un bé a 20 i vosaltres me’l torneu a vendre a mi a 50. El PIB anota una millora de 30 i, què hem creat? Res, fum. Això s’ha anat complicant, especulant amb productes sofisticats derivats com els contractes de futurs, les opcions de compra, els swaps i altres gèneres financers. A més s’ha introduït l’especulació arreu, creant problemes entorn dels habitatges, els aliments i l’energia. Per entendre la importància de la distribució de l’economia, un estudi de Jeff Desjardins a finals de 2020 ens diu que el valor de la plata al món era de 43,9 mil milions de dòlars, les criptomonedes tenien un valor llavors de 244 mil milions, les despeses militars 1,8 bilions, les monedes en circulació eren de 6,7 bilions, els 2.095 milionaris del món tenien 8 bilions, el valor de l’or mundial era de 10,9 bilions, els valors a les borses eren de 89,5 bilions, la moneda mundial en forma de bitllets o apunts bancaris era de 95,7 bilions, el deute mundial era de 253 bilions, els valors immobiliaris eren de 280,6 bilions i els valors de productes derivats s’estima eren 1.000 bilions de dòlars. És a dir, si sumem la riquesa mundial arribaríem a una xifra de 480 bilions, mentre que els productes derivats, ells sols, arribaven a tenir un valor de 1.000 bilions.

Per això, quan parlem d’augments de riquesa o productivitat cal sempre anar amb peus de plom per no caure en augments que no tenen un valor tangible a la realitat. Quina riquesa ens aporten els 1.000 bilions derivats? Només beneficis als que especulen i treballen amb ells, un grapat d’economistes, matemàtics i alts executius.

El model engegat a partir dels anys 70 ens ha portat fins aquí, a un excés d’endeutament, un excés de productes imaginaris, en definitiva, a un abús de productes financers especulatius que no deixen veure la realitat del món productiu i que falseja els conceptes i les direccions de les economies. No només ha propiciat augments de preus dels combustibles, dels aliments i de l’energia, sinó que els polítics, l’esquerra mundial, s’ha repenjat en el deute per arribar a un proteccionisme de la societat que acaba fent mal perquè no és real (llegiu les pensions). Pablo Echenique ha arribat a dir que apujar tipus d’interès és terrorisme econòmic, convertint-se, sense saber-ho, en defensor de l’economia financera.

I aquí estem, a les portes de pujades d’interès importants per frenar la inflació, fruit d’una entrada excessiva de diner al sistema per sortir del Covid, que frenarà en sec l’economia i obligarà als estats a fer retallades més grans que les de 2010. I, és clar, ningú entén res. S’ha acabat l’època de fer anar la màquina de fer bitllets? 40 anys de pràctica no s’oblida en un plis plas.

La transició energètica ens obliga a desmaterialitzar l’economia, i això cal fer-ho penalitzant les matèries primeres, just el contrari del que ha fet l’economia en aquests darrers 40 anys. Alhora cal que baixi la demanda, cosa que vol dir limitar el crèdit al consum, i la despesa pública dels governs també. Venen temps de fer el que és necessari i deixar el superflu. De cop, el que havíem de fer quan arribéssim al 2050 ho hem de fer ara, sense transició ni progressió. Per això us recomano que rellegiu el que deia el Club de Roma el 1971, també molts economistes com Schumacher, o que pregunteu als de la meva edat com ho fèiem per viure feliços en un món on només es podia consumir el que era essencial, sense luxes de cap mena. Perquè, de cop haurem de saltar del 2050, on hauríem arribat amb model exhaurit, al 1970, on havíem estat. Un retorn al futur que és el passat, on caldrà definir un nou model i nous escenaris de vida.

Compartir l'article

stats