La primera ministra escocesa, Mrs. Nicola Sturgeon (Irvine, California, USA, 1970), lideressa del Partit Nacional Escocès (SNP), ja va iniciar la setmana passada a Edimburg la seva campanya per, abans que acabi l’any 2024, celebrar un segon referèndum d’autodeterminació per la independència d’Escòcia. Cal recordar que el primer va tenir lloc l’any 2014, amb el beneplàcit de David Cameron, aleshores cap del Govern de sa Graciosa Majestat Britànica, i va guanyar el «no» amb el 55 % dels vots emesos pels ciutadans escocesos partidaris de continuar formant part del Regne Unit, contra el 45% que amb el seu «sí» manifestaven que preferien una Escòcia independent. Ara, en principi, la senyora Sturgeon ho tindrà més difícil, doncs l’actual premier Boris Johnson, ja s’ha apressat a advertir per activa i per passiva a tothom que ha volgut escoltar-lo que el govern que presideix no pensa autoritzar al escocesos celebrar un altre referèndum.
Però Mrs. Sturgeon no s’arruga ni s’ha descoratjat i ja en el transcurs de l’acte celebrat a la capital escocesa va presentar el document: «La independència en el món modern. Més rics més feliços, més justos: perquè no Escòcia?», on al llarg de setanta folis explica, de manera clara i comprensible per a tothom, quines són les dues principals raons que justifiquen els anhels dels escocesos d’assolir la independència i perquè no es tracta d’una quimera. La primera i principal raó és el resultat del referèndum del Brexit, el qual abona que ara una Escòcia independent no quedaria exclosa de la Unió Europea (UE). La dirigent escocesa ho diu als seus compatriotes, i no li falta raó: «Si el 2014 ens haguéssim imaginat que el Regne Unit sortiria de la Unió Europea la immensa majoria d’escocesos haurien votat «sí». L’altra raó és que després del Brexit l’independentisme s’ha disparat a Escòcia, si tenim en compte els resultats obtinguts per l’opció independentista a les últimes eleccions, que han anat acompanyats d’una important davallada de les opcions unionistes. En conseqüència, el govern escocès té el mandat del poble de convocar la consulta atès que va ser el principal punt sobre el qual va pivotar la seva campanya electoral. El que està clar és que, segons Sturgeon, a Escòcia es pot fer un referèndum sense el consentiment del govern anglès i que amb el permís del govern britànic o sense, abans que acabi l’any 2024, els escocesos i les escoceses s’acostaran a les urnes per decidir el seu futur com a poble.
Ara, després dels últims èxits electoral obtinguts pels independentistes del SNP a les últimes eleccions al seu Parlament, Mrs. Sturgeon podrà governar sense la cotilla que fins ara l’oprimia i fer realitat el seu programa electoral en el seu principal punt que no era altre que la celebració del cobejat referèndum d’autodeterminació el qual podria certificar la mort d’un projecte nascut fa més de tres segles, amb l’aprovació per part del parlament escocès de la Unió Act, per la qual Escòcia s’incorporava a la Gran Bretanya, no sense tensions ni denúncies de suborns promoguts per Londres. Però, respecte a Catalunya, el més important és que mentre la unió d’Escòcia a la Gran Bretanya va ser fruit d’una decisió del seu Parlament, a casa nostra va ser tot el contrari del cas escocès, atès que la incorporació al projecte unitarista espanyol va ser fruit de la victòria dels exèrcits borbònics sobre els aliats que els va permetre l’ocupació dels Països Catalans, on els vencedors varen imposar la immediata liquidació de les institucions pròpies mitjançant la publicació dels Decrets de Nova Planta. La diferència no és baladí, mentre que la Unió Act va ser fruit d’un pacte, el Decret de Nova Planta representa la militarització i el dret de conquesta dels exèrcits de Castella. Ara a Catalunya tenim molt cru poder celebrar un referèndum com el que pretenen els escocesos. Si bé és cert que els sentiments independentistes estan més arrelats que mai entre molts de milers de catalans, que gran part del poble sempre respon multitudinàriament quan se’l crida a manifestar-se, aquí no tenim una Nicola Sturgeon i sí un vertader taló d’Aquil·les del moviment independentista que rau en la majoria, per no dir tots, dels seus líders: incompetents, malavinguts, que es barallen i s’insulten constantment i anteposen els interessos de partit i els seus particulars als de Catalunya. Un autèntic desastre en tots els sentits. O fotem fora tota aquesta colla de politicastres malèfics i els substituïm per gent jove, ben prepara i, sobre tot, políticament honesta o els espanyols poden esta molt tranquils, ja que si continuem com ara podran seguir exprimint els catalans per molt anys.
