En pocs anys Moreno Bonilla ha aconseguit passar de l’anonimat a ser el polític de moda de l’estat espanyol. La seva contundent majoria absoluta a Andalusia el situa per sobre de la presidenta madrilenya, Díaz Ayuso, i al clatell de Núñez Feijóo.
Al llarg de quaranta anys el PSOE ha dominat el sud d’Espanya sense fer cap mena de concessió. La terra de Felipe González, Alfonso Guerra i Rodríguez de la Borbolla era el principal feu socialista. La seva hegemonia era indiscutible fins fa tres anys i mig quan el pacte entre PP, C’s i Vox (aquests des de darrera el canyer) situaren un Moreno Bonilla (amb el pitjor resultat de la història dels populars) al Palacio de San Telmo.
I ara aquell polític, que semblava amb les hores comptades, és en Juanma convertit en aquell gendre que voldrien totes les sogres. Ha fet campanya en clau andalusista i esgrimint gestió. L’electorat ha girat l’esquena al PSOE en totes les circumscripcions i a la majoria de pobles i ciutats. Les discrepàncies internes i els casos de corrupció han estat letals per a uns dirigents sense escrúpols que amb el carnet socialista a la boca es consideraven els amos d’Andalusia.
Moreno Bonilla representa l’ànima liberal del PP. És un home educat, respectuós amb el contrincant i la seva crida a sentir els colors li ha servit per a cruspir-se electoralment a Ciutadans i a frenar l’ ascens de l’egocèntrica candidata de Vox.
Mentre el PSOE parlava d’Espanya i de Pedro Sánchez, el president en funcions amagava les sigles del PP i afrontava els problemes reals de la seva terra al costat del sector turístic, empresarial, ramader o agrari.
Juan Espadas, l’alcalde de Sevilla, arribà tard a la carrera electoral i tothom sabia que era un candidat imposat per Ferraz. I això els mateixos socialistes no ho han entès i ho han castigat a les urnes. Un percentatge important dels seus votants han anat directament al PP. No ha pogut ni tan sols igualar els resultats de la defenestrada Susana Díaz.
Sense Andalusia i sense Madrid difícilment el PSOE de Sánchez podrà remuntar. Seria bo veure com Feijóo administrarà des d’ara el seu impuls a les enquestes. Mentre, l’esquerra està obligada a redefinir la seva estratègia perquè avui el país gira cap a la dreta d’una manera indiscutible.
Amb el rotund resultat andalús a on el centre-dreta torna a tenir com a referent el PP s’obre una nova etapa en la qual és molt possible que Vox enceti una reculada difícil de frenar.
Si el PP ja no fa por a Andalusia, el PSOE ho tindrà molt complicat. Avui els partits polítics passen moments de dificultats i els localismes s’imposen. En aquest sentit, els populars han sabut jugar primer amb l’orgull madrileny i ara amb una bandera blanc-i-verda que semblava patrimoni socialista. El pacte de Castella-Lleó resta enrere i possiblement Feijóo abans de les generals obligarà a Mañueco trencar el pacte amb Vox. En aquest sentit imitarà la campanya de Moreno Bonilla, tot intentant una majoria absoluta, atès que Sánchez en les enquestes no passa de la forquilla dels 100-115 escons.
Totes les eleccions són diferents i ja des d’ara es parlarà de les municipals i andaluses. Suposarà la pilota d’oxigen on de moment es recolzarà el PSOE. Però les continues discrepàncies entre els socialistes i Unides Podem no afavoriran el govern en aquest final d’etapa.
Però allò cert és que Andalusia ha abandonat el PSOE. La golejada de 58-30 ha estat de campionat i resistir serà una empresa molt difícil d’administrar. I allò de compte que ve el llop disfressat d’ultradreta ja no servirà de gaire res. El tàndem Feijóo-Moreno Bonilla pot suposar apoderar-se del centre polític. I a la majoria s’ hi arriba sumant aquests dos o tres milions d’electors. I Pedro Sánchez amb els seus pactes hi està renunciant i això pot ésser letal per a les seves aspiracions.
