Van ser vistos com una alternativa de govern. Algú va dir que eren el Podem de la dreta. En els bons moments electorals, Albert Rivera i Inés Arrimadas repartien moralina a tort i a dret i se sentien cridats a ocupar un espai entre el PSOE i el PP amb capacitat per formar govern. Sobretot quan van guanyar les eleccions a Catalunya el 2017, en plena aplicació de l’article 155 de la Constitució.
Ciutadans es va crear el 2006, a partir del moviment impulsat per la plataforma «Ciutadans de Catalunya», que entre els seus promotors comptava amb intel·lectuals com Albert Boadella, Francesc de Carreras o Arcadi Espada, que tenien una posició molt crítica en relació a la gestió dels diversos governs de la Generalitat, en especial en matèria lingüística.
Durant el «Procés» van abanderar el constitucionalisme i es van convertir en un dels partits més crítics amb la gestió que feia JxSí. Si sempre havien tingut una actitud aspra cap als membres del govern, amb desqualificacions personals, insults i intervencions impròpies d’una cambra parlamentària, durant el mandat de JxSí van augmentar el to amb crítiques irades i insults de forma reiterada.
Al Congrés de Diputats van començar a fer servir el mateix to, malgrat que allà no només atacaven els independentistes, sinó que també ho feien als altres grups, en especial al PSOE des que Pedro Sánchez va arribar al govern.
Amb el pas dels anys s’ha vist que la proposta política de Ciutadans era poc consistent; que a Catalunya havia aglutinat el vot útil en un moment en què es va polaritzar la societat entre independentistes i unionistes –o si més no electors que no volien la separació d’Espanya–, però després de la dimissió de Rivera, motivada pel fracàs electoral de 2019, el partit va continuar l’imparable descens cap a la insignificança més absoluta. A Catalunya, a les eleccions de 2021, van passar de 36 escons a 6, és a dir de la primera posició a la setena. A les eleccions autonòmiques de Madrid, les que va guanyar Ayuso, el partit taronja, que tenia 26 diputats va quedar-ne sense cap, tot i que presentaven l’advocat de l’Estat, Edmundo Val. A Castellà i Lleó van passar de 12 diputats a un. I aquest diumenge, a Andalusia, de 21 diputats a cap.
Mentre tot això ha passat, el discurs d’Inés Arrimadas i de Carlos Carrizosa no ha variat. Han mantingut el mateix to aspre i cantellut de sempre. Embolcallats amb la bandera espanyola han continuat amb les desqualificacions i penjaments cap als qui consideren els autèntics enemics d’Espanya, però no s’han preguntat per què perdien vots a cabassos. Segurament que els ha passat com a aquell pobre home que entra a l’autopista en sentit contrari i veient que tots els cotxes li venen de cara pensa que tothom va contra direcció menys ell.
Darrerament els dirigents de Ciutadans han presentat un recurs contra els indults als presos independentistes aprovat pel govern central; han qualificat l’acord d’ERC, JxCat, PSC i Comuns sobre el català de «llei tramposa que no recull el dret mínim del 25% del castellà a les escoles»; han afirmat que les «escoltes» a l’independentisme estarien «justificades» pels «tractes» d’alguns dels partits amb Rússia; o van comparar Canet de Mar, pel tema lingüístic, amb Ermua, localitat on ETA va matar Miguel Ángel Blanco.
Algunes d’aquestes qüestions poden excitar més o menys als afins molt afins i agradar als mitjans de comunicació de la corda, però ja es veu que no motiven l’electorat, ja que elecció darrera elecció el partit taronja va a la deriva i a convertir-se en un simple partit testimonial.
