Quiosc

Diari de Girona

Pep Prieto

La decisió impopular

Tota tradició que es continua celebrant col·lectivament té dues cares: una és la que s’esforça a preservar l’essència de l’efemèride amb la repetició dels elements que la configuren, i l’altra és la que emana de la seva condició d’acte social, és a dir, que és el pretext per a una festa conjunta en què sovint els seus participants ja no saben ni què celebren. De totes aquestes tradicions, Sant Joan és una de les que segurament més s’ha dividit en diferents fronts. Tenim el costum dels petards i el foc, que a més no té ni un horari marcat, i tenim la cosa de sortir a cremar-ho tot (metafòricament) perquè l’endemà és festa i què carai. És evident que aquí tothom ha de tenir el dret a muntar-se el xou que vulgui i que al final és tan legítim que no t’agradi una cosa com la possibilitat que una commemoració que sents com a teva no agradi a un altre. Però si bé l’excusa del Sant Joan per sortir al final és inofensiva perquè té poques lectures col·laterals (és una afició que es pot practicar cada dia, de fet), la dèria dels petards i el foc potser s’hauria d’adaptar als esdeveniments i no al contrari. Mirem aquest any, per exemple. Portem uns quants dies amb una part considerable del territori patint els estralls dels incendis i amb una onada de calor que no podem banalitzar, perquè ens alerta d’un canvi de paradigma del que no en som prou conscients. Vivim uns temps excepcionals i qualsevol guspira pot tenir unes conseqüències terribles per a moltíssima gent. Per tant, potser no seria la millor de les idees mantenir una tradició que consisteix, fonamentalment, a crear els escenaris perquè el desastre es faci realitat. Això no vol dir que s’hagi de suspendre res, però sí que s’hauria d’obrir el debat de què fem i com ho fem. Tenir a l’abast una cosa no ens obliga necessàriament a fer-la, de la mateixa manera que una decisió impopular pot resultar molt raonable quan tens arguments de pes per prendre-la. Per més que ens molesti als enemics de les alteracions acústiques, hi ha alguna cosa de màgic i desassossegant en la simfonia de petards. Però és que aquest any (com alguns dels previs, només que el problema no era tan evident) patim unes temperatures que converteixen aquesta afició en un perill. Ens agradi o no és com estem i algun dia, per difícil que sigui, hem de poder canviar algunes dinàmiques. Algunes tradicions, a més, ja fa temps que s’han tornat caduques.

Compartir l'article

stats