El primer filòsof de la història, Tales de Milet, va escriure que el nostre planeta tenia la forma d’un plat soper amb un fons planer, les vores circulars alçades i una sòlida cúpula celeste. Aquesta idea la trobem també en els egipcis i mesopotamis, però ja aviat alguns observadors de la natura, com el mateix Plató, i molts mariners s’adonaren que la forma és esfèrica perquè primer veien sortir els pals alts, després el vaixell sencer. La rodonesa va anar guanyant adeptes. Les religions monoteistes no sabien com pronunciar-se perquè en els textos sagrats no hi llegien res definidor ni expressat categòricament.
A un nombre inquantificable de gent del meu poble els hi era indiferent si la Terra era plana o circular, no s’ho havien plantejat, perquè els problemes còsmics, les enraonades amb la natura, eren sobre l’estat del temps, si faria sol o plouria, si era hora de sembrar i a quin preu vendrien els xais. Aquest tema els resultava una bajanada i preferien anar al cafè a xerrar de qüestions importants.
A casa, el pare, conegut popularment com en Tonet, a l’hora de dinar comentava notícies curioses de La Vanguardia o de Los Sitios. La meva germana bibliotecària, la Mariana, ens parlava de pel·lícules, de l’últim llibre llegit o de la comèdia escoltada de nit a la ràdio. Si bé els assumptes eren variats, mai es va discutir sobre si la Terra era plana o rodona; hi havia un acord tàcit que era rodona. Tanmateix, alguna vegada el pare a la botiga bromejava amb algun client sobre aquesta matèria i si el client deia que era plana i com que el client sempre té raó, la terra era plana, si deia que era rodona, era rodona com una taronja.
La mare d’en Ramon més de dos cops va interrompre el nostre joc al carrer per anunciar-nos que la terra era plana i no ens havíem de creure els mestres perquè no en tenien ni idea i el mapamundi de l’escola era una enganyifa. La terra ha de ser plana perquè si fos rodona, els de sota caurien en el buit. Ens importava un rave si tenia forma de plàtan o de cirera, el que volíem era jugar.
El meu pare em volia treure dels llibres i que em relacionés amb el món real de les coses, especialment volia corregir-me perquè considerava que no era simpàtic, malgrat que jo insistia que el meu defecte era la timidesa i no sabia encetar la conversa amb els seus amics. Per millorar la meva qualitat humana i aprofitant que m’agradava anar a buscar bolets, va presentar-me homes ferrenys d’idees fixes, robustos i contundents, i em recomanà que hi parlés, així aprendria molt de la vida.
Com fer-ho? li preguntava al pare, perquè de futbol no en sé. Res de futbol, has de parlar de l’estat del temps i dius: «avui fa més calor que ahir» i ja és suficient per fer rodar una llarga conversa. La majoria dels seus amics eren molt xerraires; ens passàvem unes cinc hores trescant pels corriols intentant omplir el cistell i no paraven mai de garlar.
En una sortida li vaig preguntar a un després d’haver-me guanyat la confiança si creia que la Terra era plana.
- Ho és, com vols que no hi sigui? Si fos rodona, els de sota caminarien amb les mans i tothom camina amb els peus. Mira que ets ruc! La terra és una llarguíssima estora vorejada per una muralla d’immenses serralades, com una bassa i l’aigua no pot marxar. És fàcil d’entendre, però tu no ho entens.
Un altre tema polèmic que havia tractat amb algun amic del pare era el fet que les anguiles de la riera eren peixos d’aigua salada i dolça.
- Les anguiles viuen només en aigua dolça. Sempre les he vist contentes, no tenen cap motiu per marxar. Els peixos són o d’aigua dolça o d’aigua salada. Què t’ensenyen a tu a l’escola?
Vaig dir que un altre peix de nom salmó també és d’aigua dolça i salada però aquest posa els ous a la part alta dels rius remuntant el corrent.
- Del salmó no n’he sentit a parlar, aquí no se’n pesquen, però viure en el mar i en el riu és impossible, cap animal, ni ocell, viu en dos llocs diferents; has vist mai un conill peix o un peix guineu? Doncs ja està dit tot, capsigrany!
Un amic del pare, en Pep de can Pons sí que em va deixar capficat amb aquesta reflexió.
- Sí que hi ha un tema, perquè no pensis que no penso, que em barrina pel cap. Em van dir que el sol és un foc encès, que fa la llum del dia, i com a la llar de foc si no s’hi posa llenya, no farà calor ni llum; jo em pregunto, què passaria si el sol es quedés sense combustible? Ho veus, vailet, com també penso? Si el sol s’apaga tururut! Qui gemega ja ha rebut! Però estem aquí per caçar bolets, no per dir tonteries.
- Ens comentà un mestre de secà –em digué un dia en Bis– que ens feia col·legi a tota la mainada del veral a can Puig i ens va ensenyar a llegir i escriure, sumar i restar, que els éssers humans abans vivien a Mart. Alguna vegada s’esplaiava explicant la història dels romans i dels moros, però l’amo li va dir que això no ens serviria per a res i que es limités a les operacions aritmètiques. No ens desagradava saber qui eren els romans i els moros. Els íbers dels quals tu a vegades me n’has parlat, el mestre no els coneixia.
–Dos cops més li van tocar el crostó perquè l’àvia de can Pons va sentir que ens deia que venim dels micos i la vella amb bon criteri li va dir que això era una animalada, ja que els micos viuen a la selva i el Montseny no és cap selva. També l’àvia es va enfadar després que ell assegurés que en el principi tot estava cobert pel mar i no existia cap continent.
Algun amic del pare era molt peculiar, com aquell que m’obligà a beure de l’aigua d’una font, després de dir que era la més bona del Montseny, i quan li vaig preguntar com ho sabia perquè ell només bevia vi, em va respondre: «Pel tacte».
