Quiosc

Diari de Girona

Salvador Sostres

Vam ser els Gal

Jorge Fernández Díaz va actuar com el ministre de l’Interior que era quan l’Estat va creure que necessitava formes creatives de defensar-se de l’independentisme. Aquestes converses que ara es filtren revelen el que qualsevol que no sigui un idiota ha de saber: que els Estats tenen clavegueres i que hi recorren quan ho consideren oportú. Un Estat sense clavegueres ni baixos fons seria la vertadera gran amenaça contra la democràcia. Vam fer els Gal i vam fer l’Operació Catalunya. La diferència és que així com als terroristes calia eliminar-los, als independentistes catalans n’hi havia prou de deixar que s’ofeguessin amb la seva covardia, incompetència i manca de dignitat. Però es clar, això ho sabem ara. Llavors ens ho podíem imaginar, però fóra absurd negar que durant alguns anys va semblar que estaven disposats a fer per primera vegada alguna cosa important. Ara el govern filtra a El País aquestes gravacions per distreure l’atenció de l’aclaparadora victòria de Bonilla/Feijóo a Andalusia. El problema no és que apareguin. El problema són els escarafalls.

La lliçó més important que l’independentisme va aprendre el 2017 –és important aprendre, sobretot quan perds– és que l’Estat estava disposat a fer el que fos per defensar-se. Això els maulets no s’ho esperaven, ni per descomptat estaven disposats a defensar la seva independència tant com els espanyols estaven disposats a defensar Espanya. Jo entenc que, després, de tot se’n faci propaganda, i que la «gent de pau» acusi de feixistes els que simplement van demostrar més valentia i més amor al seu país: però si no saben entendre que els errats van ser ells, i no Jorge Fernández Díaz, tornaran a sofrir i tornaran a perdre, com d’altra banda pertoca a uns personatges i unes idees d’un nivell tan baix.

Que els Estats sàpiguen defensar-se en qualsevol cas és la maduresa de la democràcia i la civilització. És significatiu veure com les dues grans aventures antisistema dels darrers anys han acabat en rendició incondicional: Junqueras es va lliurar a la Justícia, Puigdemont es va escapar i Pablo Iglesias ha deixat la política. D’una manera o d’una altra ja no hi són, ja no compten, ja són només oracles. L’Estat que van voler desafiar els ha donat despatx en pocs anys i sense gaire romanços: fins i tot amb benevolença penitenciària, en el cas de Junqueras. Ho dic perquè a banda de creure que no es defensaria, hi havia la sensació que Espanya era un Estat feble i sense aliats. La realitat de solitud i debilitat, per dir-ho en termes processistes, va canviar de bàndol.

Jorge Fernández Díaz va fer el que havia de fer, com exactament hauria fet qualsevol ministre d’Interior de qualsevol democràcia homologada, i no cal posar-ho en condicional. Una altra cosa és el preu judicial o polític que hagi de pagar, i que ell prou que descompta del que sap que era la seva obligació. No era mentida que la família Pujol tingués diners distrets, al capdavall. Que no em sembli raonable l’esventrada que Convergència li féu al seu líder no vol dir que els diners de fora no hi fossin ni que Artur Mas no tingués signatura al compte opac del seu pare. Jo no sé si realment va existir una Operació Catalunya. Espero que sí. Però sí que sé que les filtracions que hem anat coneixent contenen més veritat que mentida.

He vist també que José Antich se’n fa creus, de tot això, a El Nacional. Antich fa bé la propaganda, li he de reconèixer. És el que millor la fa. Però a mi m’agradaria que expliqués una mica més detingudament la seva relació amb Jorge Fernández Díaz. I no ho dic amb mala llet, sinó perquè la història s’ha d’explicar sencera. Es pot canviar d’opinió, i jo he canviat d’opinió moltes vegades. Però quan els amics que vingueren se’n van, he recordat sempre com de generosament em van ajudar. Si algun dia aquest país vol construir-se sobre alguna cosa que no sigui aquesta permanent navallada del rater, necessita que persones de llarga trajectòria com l’Antich expliquin amb grandesa i sense embuts la llum que els ha dut fins aquí. Hi ha més concòrdia en la vida i les coneixences de l’Antich que en els seus articles. Si El Nacional fos una mica més com ell, Catalunya seria un país una mica millor. Podria continuar fent propaganda però reconeixent-li a l’altre una humanitat, i fins i tot una gratitud, que ara mesquinament li nega.

Jo no ho explico absolutament tot però no crec que a Catalunya hi hagi ningú que expliqui més coses i més delicades, i que més delicadament m’afectin i em comprometin. No ho faig per fer-me l’heroi ni el sincer sinó perquè penso que si el que escrius no s’assembla a la vida, no val gran cosa i tu tampoc. Parlo sovint del Pepe. Sovint em diuen que massa. Sóc dur, és cert, però jo crec més que ell que podria ser alguna cosa més que aquest venedor ambulant de pòcimes miraculoses.

Compartir l'article

stats