Si hagués de donar un titular sobre els resultats de les eleccions andaluses diria que els andalusos han votat a favor de l’estabilitat, no volen experiències i volen tranquil·litat i això és el que encarna Juanma Moreno, un líder que ha fet com Scholz a Alemanya. Si l’anterior (el govern socialista de Susana Díaz o Merkel) funcionava bé, jo em mimetitzo en la manera de fer dels meus predecessors encara que òbviament faig polítiques lleugerament diferents. En aquest cas ha tingut tres grans aliats, la pandèmia, la debilitat del candidat del PSOE i el descrèdit de Ciutadans en caiguda lliure. (1) La pandèmia ha fet que els ciutadans vulguin estabilitat i, si el govern no ha fet res estrident, s’han decantat per votar el que estava al poder. A Andalusia no hi ha sensació de crispació, inclús la campanya ha sigut suau. (2) Juan Espadas, candidat del PSOE, sols ha tingut 7 mesos i al no ésser diputat, no ha presentat batalla més que a la campanya electoral quan moltes coses ja estaven decidides. I no ha aconseguit mobilitzar el seu electorat, la baixa participació ha fet el resta. De fet les diferències entre Juanma Moreno i Juan Espadas són de matís, difícils de remarcar en una campanya. (3) Juan Marín, cap de Ciutadans, ha sigut un vicepresident lleial i fiable sense estridències fins al final. El descrèdit del seu partit en caiguda lliure, no li ha permès capitalitzar la seva tasca i el crèdit com a governant ha anat directament a Juanma Moreno. A més, ho ha fet tot sense un mal gest, sense la més mínima protesta, reivindicant la gestió feta. Tot plegat donava a Juanma Moreno un coixí considerable que amb una obra de govern de to baix el feia creïble i un cop posat a primera fila l’ha elevat a la majoria.
En contra del que molts diuen els nous partits estan en retirada o, al menys, estancats i tornen a ser fonamentals PP i PSOE, la disputa torna a l’espai de centre la qual cosa m’alegra perquè és on s’ha disputat el partit fins a les crisis actuals a tot Europa. He dit molts cops que Europa es sustenta en l’entesa entre centre-dreta i centre-esquerra i mentre això sigui així, Europa té camí per recórrer i, per a un europeista això és molt important.
Un darrer comentari, les eleccions també demostren que no és necessari fer una guerra incendiària contra Vox (com fan certes esquerres utilitzant paraules gruixudes), simplement cal governar de forma correcta i deixar clares les seves contradiccions. En aquestes eleccions he trobat a faltar més contundència en rebatre alguns punts com la contradicció de presentar-se a unes eleccions parlant de que volen governar Andalusia quan volen eliminar les autonomies o la defensa del camp que viu gràcies al treball dels immigrants que volen expulsar sense contemplacions, etc. A l’esquerra han pagat la divisió, amb els mateixos vots que en les anteriors eleccions (però ara dividits) han perdut la meitat dels escons, un molt mal negoci diguin el que diguin.
És obvi que els resultats tenen una lectura a nivell espanyol però si algú en fa un traspàs sense més anàlisis crec que s’equivocarà molt. Crec que he explicat algunes de les dades que justifiquen la contundent victòria de Juanma Moreno (una victòria que crec més personal que del PP) i els seus límits en el context del moment i a Andalusia. Després d’aquestes eleccions seria un bon moment per recupera consens a nivell estatal en qüestions d’estat i seguint els mandats constitucionals, un consens que mai s’hauria d’haver perdut. Espero que el PP de Feijóo rectifiqui i negociï un acord per renovar els òrgans del poder judicial i els altres òrgans constitucionals pendents. També m’agradaria que el govern tornés al consens en política exterior i informés de forma normal sobre les decisions en política exterior, que no torni a passar com en el cas del Sàhara en què l’oposició va conèixer el canvi de postura espanyola a partir d’una carta que va filtrar el rei de Marroc, un canvi de postura raonable tenint present el que ja havien fet Alemanya i França però que en no explicar-lo va situar Espanya en una situació difícil. I ara tenim problemes amb Algèria. Sóc dels que crec que sense el debat parlamentari on el govern es va quedar sol, Algèria mai s’hauria atrevit a fer les coses que està fent en aquest moment sobretot sabent que al darrera hi ha Europa. Ara seria un bon moment per tornar al consens entre centre-dreta i centre-esquerra, sense escarafalls, de forma efectiva i pràctica.
I què dir de les esquerres? També seria un bon moment perquè Podem i les confluències es plantegin el seu paper si volen continuar tenint-ne algun. Yolanda Díaz té un difícil camí a recórrer i no té massa temps. Fins ara ha sigut molt més pragmàtica que els de Podem, i molts cops se n’ha desmarcat. Amb un Iglesias que ha tornat a les cavernes mediàtiques criticant-la, el seu marge de maniobra sembla reduït, fa la impressió que el seu lideratge dintre del grup no socialista del govern és més aviat feble i això ho ha de resoldre de forma urgent. Al final sempre podria intentar una incorporació a les candidatures socialistes com a independent, temps al temps.
Finalment voldria parlar d’Europa perquè tothom és conscient que Europa està aquí però curiosament a les eleccions el tema sembla que es deixi aparcat, com si no existís. Moltes vegades m’he preguntat, si no forméssim part d’Europa, creuen que les coses es plantejarien com s’estan plantejant avui? Creuen que en el tema català, per exemple, les coses haurien anat com han anat sense el paraigües de la UE? Per què, doncs, no en parlem a les campanyes o a les discussions sobre política?
